La síndrome de Gaza: nens palestins que juguen a ser màrtirs

La síndrome de Gaza. No sabia que existia, però trepitjant la Franja és fàcil intuir-la. No és una manera genèrica de batejar un estat mental, sinó una patologia tipificada seguint estàndards de psicologia internacionals. Un trauma que no té posttrauma, ens explica a la seva consulta Sami Oweida. Ell és l'únic psiquiatre en aquest petit enclavament i un referent mundial especialitzat en nens. Aquí, ens exposa amb to greu, el trauma és constant, no té final. Us imagineu, doncs, viure en un estat d'alerta permanent? Mantenir dosis elevades d'adrenalina durant mesos i anys? Pensar que, si Israel no t'està bombardejant, ho acabarà fent en qualsevol lloc o instant?

Així viuen, o, més ben dit, sobreviuen, dos milions de persones tractades com bestioles a la gran gàbia en què Israel i Egipte han convertit Gaza, amb la permissivitat escandalosa de la comunitat internacional. Gairebé la meitat d'aquests ciutadans són nens i adolescents, en una de les poblacions més joves del món. 365 quilòmetres quadrats que conformen la presó a cel obert més gran del món. I són ells, la canalla, els que més ho pateixen.

Aquest estat d'ensurt permanent té efectes físics clars: taquicàrdies, diabetis, trastorns alimentaris... Però, sobretot, emocionals: infants que tenen malsons, s'orinen al llit, tenen pànic als sorolls, sobretot de drons i avions, s'aïllen socialment, sempre volen tenir els pares a prop, sovint es tornen agressius, pateixen fracàs i abandonament escolar... Depressions i --alerta Oweida-- cada cop més intents de suïcidi. Ell mateix ens suggereix que visitem un dels tallers on una ONG els fa psicodrama, en diuen. Ens hi desplacem impressionats per la teoria, però sense imaginar que ho visualitzarem de manera tan impactant.

En aquestes sessions, trobem una desena de nens disfressant-se amb trossos acolorits de tela, lluitant entre ells i desplomant-se a terra. Això, mentre algun obre i tanca la porta de manera repetida. Els pregunto si fan veure que són superherois. I em responen que no, que són màrtirs, mentre criden: "Els matarem a tots!". Aquell soroll de la porta resulta ser, m'explica la terapeuta que els acompanya, una ràfega de trets. "Màrtirs?" Preguntem a Bushra Abuleila. I ens situa: "Aquests petits viuen al costat de la tanca de Gaza, que fa frontera amb Israel, i cada divendres, durant més d'un any, han estat testimonis directes o indirectes de la mort de prop de 200 palestins i han vist evacuar en ambulàncies 30.000 ferits, la majoria per trets de franctiradors israelians. Gairebé tots han perdut algun familiar o amic. Per molts, el més normal és morir com a herois pels seus."

I això que sembla només un joc no ho és. Davant la tanca, comprovem com es converteix en una pràctica macabra. Molts d'aquests infants han perdut la por i sense cap sensació de perill corren i es llencen literalment contra el mur de formigó. "Tir al palestí", ironitzen. A pocs metres d'on som veig com un nen d'uns 10 anys --sense cap pedra, cap estel encès ni cap globus amb algun tipus d'artefacte casolà-- rep un tret a les cames. Després d'un crit agut, fa un salt i es tira a terra recargolant-se de dolor. En uns segons, un núvol de gent l'envolta i se l'emporten corrent. No feia res ni suposava una amenaça, com es defensen els israelians en aquests casos. Com jo, es mirava la protesta a certa distància. Res més. Incomprensible. Injustificable. Increïble.

"Són morts en vida. El seu dia a dia ha canviat. També la seva personalitat. No tenen futur. Estan en procés de col·lapse." Amb aquesta duresa parla un pare, Ahed Bakr, del seu propi fill. És Muntaser. Ara té 16 anys, però quan en tenia 12 va veure com Israel llençava un míssil a la platja on jugava a futbol amb amics, tots germans o familiars. Quantre van morir, els altres quatre van sobreviure, almenys físicament. Ens reben a casa, apilats i enmig d'un anar i venir de gent.

La mare intenta justificar-se explicant-nos el que ja ens havia avançat abans el psiquiatre: sempre intenten que hi hagi moviment al menjador, on dormen aplegats en dies d'ofensives. Fa tres setmanes, durant l'última escalada a la Franja, m'explica Sharifa que van trobar Muntaser amagat sota el llit, tremolant. En el mateix espai, ple de fotografies dels seus fills, que anomenen "màrtirs", apareix el pare d'un altre jove, un cosí, que també es va salvar. "No patim tant pels fills que han mort --ja no hi podem fer res-- com pels que s'han quedat", ens diu emocionat.

Però la resiliència és patrimoni de la infància. I només em fa ser optimista una imatge. Quan ens acostem a la platja de Gaza que Israel bombardejava el 2014 hi trobem canalla jugant. Perquè, malgrat que els ho fan impossible, no volen deixar de ser el que són: nens.