Europa se la juga i nosaltres amb ella: guia per interpretar els resultats electorals

La del 26 de maig no serà una nit senzilla a l'hora d'interpretar els resultats electorals. En clau espanyola i catalana no ho serà perquè coincideixen tres convocatòries –municipals, la majoria de les autonòmiques i europees– i els electors ja fa anys que demostren que són capaços d'introduir paperetes de signe diferent en cada urna.

Són eleccions amb regust de segona volta de les generals que culminaran amb la reelecció de Pedro Sánchez, que han certificat la fragmentació de la dreta amb la incorporació d'una tercera veu, radical i populista, i la permanència del conflicte català, que ho condiciona tot.

Però, si el moment polític domèstic és transcendent, no ho és menys l'europeu. El sobre blau que trobarem al col·legi electoral, el de les europees, no és menys important que el blanc, el de les municipals. A continuació, algunes pistes per interpretar els resultats de les eleccions al Parlament Europeu. 

La participació 

La coincidència d'eleccions propiciarà un augment de la participació en les eleccions europees, després que en les tres últimes convocatòries amb prou feines s'arribava al 45% a l'estat espanyol. Aquesta dada serà la primera a tenir en compte. Si hi ha una diferència apreciable entre el nombre de votants als ajuntaments i al Parlament Europeu, voldrà dir que encara cal treballar per reduir la distància amb què els ciutadans perceben la política europea. 

 

La pèrdua de l'hegemonia 

Per primera vegada, segons totes les projeccions de vot, els dos grans grups del Parlament Europeu, el popular i el socialista, no sumaran majoria absoluta. Fins ara, Europa s'ha regit a partir d'un bipartidisme que ha compartit un cert model de construcció europea. En l'última legislatura, a més, amb clar predomini dels democristians del PPE, que han acaparat les presidències de les tres principals institucions: Juncker (Comissió), Tusk (Consell) i Tajani (Parlament), després de la sortida del socialista Martin Schulz, el 2017.

 

Aquestes dues formacions representen l'"statu quo" europeu, que era capaç d'arribar a acords en els grans temes i bloquejar alternatives plantejades des de les forces minoritàries. Són vistes com a corresponsables de les mesures d'austeritat amb què es va abordar la crisi econòmica i poden acusar la davallada dels partits dels dos blocs en tres dels països que aporten un major nombre d'europarlamentaris: Alemanya, França i Itàlia. El retrocés del PP de Pablo Casado contribuirà a la pèrdua de pes del PPE, mentre que el PSOE protagonitzarà, segurament, la principal victòria socialdemòcrata en tota la UE.

La fragmentació que apunten les enquestes obrirà la porta a pactes entre no menys de tres grups i a treballar uns acords que desbordaran l'àmbit ideològic de l'esquerra o de la dreta. 


Com es completaran les majories 

S'espera que els liberals (ALDE) experimentin un creixement i guanyin capacitat d'influència. Amb la incorporació dels diputats francesos del partit del president Emmanuel Macron, el grup es refundarà i canviarà de nom. L'objectiu és constituir un reforçat grup centrista que es converteixi en la primera crossa necessària per apuntalar qualsevol majoria. Ciutadans forma part d'aquest grup.

Els Verds també arriben amb l'expectativa de superar els resultats dels 2014, després d'una legislatura en què les qüestions mediambientals han estat molt presents en l'agenda europea. Els resultats a Alemanya, on per primera vegada poden superar els socialdemòcrates de l'SPD, poden ser determinants. Encara que els ecologistes se situen en l'àmbit de les esquerres –si revalida l'escó, aquest serà el grup del candidat d'Unides Podem, Ernest Urtasun– aspiren a guanyar capacitat d'influència transversal.

 

Una dona passa pel costat d'un cartell que anuncia les eleccions a Brussel·les (Reuters) 


El Brexit pot representar un cop molt dur per a la dreta euroescèptica, integrada en el grup dels conservadors i reformistes (ECR). Fins ara era el tercer grup de l'Eurocambra i quasi la meitat dels seus membres eren conservadors britànics, que ara no només encaren les eleccions amb unes baixes expectatives, sinó que abandonaran els escons quan el Brexit es faci efectiu, el 31 d'octubre.

El pes de l'Esquerra Unitària Europea dependrà, en part, de la sort de les dues candidatures que van aportar-hi més membres fa cinc anys: l'espanyola Podem i la grega Syriza.

Per saber si la qüestió catalana es podrà mantenir amb més o menys intensitat en l'agenda europea ens haurem de fixar en els resultats dels candidats del "procés". Si Junqueras, Puigdemont, Comín i Ponsatí obtenen escó i poden accedir-hi, caldrà veure quines aliances teixeixen i en quin grup parlamentari s'integren. ERC fins ara ha format part dels Verds, mentre que el PDeCAT va ser expulsat de l'ALDE a instàncies de Ciutadans. 


L'amenaça real de la dreta populista 

Algunes enquestes avalen la possibilitat que la dreta radical, de matriu populista, i xenòfoba, obtingui els millors resultats de la història i fins i tot es converteixi en la tercera força al Parlament Europeu. La presència creixent d'aquests partits als parlaments de 24 dels 28 estats de la Unió (només Portugal, Irlanda, Malta i Luxemburg s'hi resisteixen) confirmen aquesta hipòtesi.

 

Matteo Salvini acompanyat de Marine Le Pen i Geert Wilders en un acte de l'extrema dreta europea a Milà (Reuters) 


En l'última legislatura, però, els eurodiputats ultres s'han repartit en tres grups. El primer, més marcadament euròfob, l'Europa de les Llibertats i la Democràcia Directa, amb presència de l'UKIP britànic, el Moviment 5 Estrelles italià o Alternativa per a Alemanya. El segon, amb la Lliga Italiana, el Front Nacional francès (ara Reagrupament) i el Partit per la Llibertat dels Països Baixos, serà segurament el que aculli els diputats de Vox. I el tercer, el grup dels no inscrits, on hi ha l'extrema dreta alemanya (NPD), austríaca (FPÖ) i grega (Alba Daurada).

Steve Bannon –exassessor de Donald Trump–, instal·lat a Europa amb la missió de crear una mena d'internacional de la dreta populista, fa temps que treballa perquè tots aquests partits es coordinin i actuïn amb una marca comuna al Parlament Europeu. No és una tasca fàcil, perquè una característica de tots ells és, precisament, l'ultranacionalisme. Però la hipòtesi que es constitueixin en el tercer grup de la cambra s'interpretaria com la consolidació d'un cavall de Troia en les institucions europees amb l'objectiu, a mitjà o llarg termini, de prendre'n el control.

A Itàlia, la victòria de la Lliga de Matteo Salvini es dona per descomptada. Al Regne Unit, la del partit del Brexit de Nigel Farage. I a França, Marine Le Pen té la possibilitat de revalidar l'èxit de fa cinc anys. Són tres països d'enorme pes polític, demogràfic i econòmic. Només aquest factor ja fa que les eleccions europees de diumenge siguin les més decisives per al futur del projecte europeu.