Suïcidi o assassinat?

Si falla la cadena de decisions per trobar solucions als desnonaments, falla un pilar essencial de la moralitat pública

Conec la història de la família, diguem-ne "X", un matrimoni amb cinc fills, tots menors d'edat, víctima de l'engany de les màfies que fan de la vulnerabilitat un negoci sucós.

Sense ingressos fixos, destinaven el que guanyaven a pagar el lloguer al propietari del pis on vivien, que va resultar ser un impostor.

De llogaters estafats van passar a convertir-se, tot d'una, en ocupes involuntaris amenaçats de desnonament, quan l'autèntic titular de la vivenda -oh, casualitat, un banc!- va començar els tràmits per treure'ls de casa.

L'odissea ha durat més d'un any, durant el qual la fortuna ha volgut que persones anònimes, altruistes i desinteressades s'hagin creuat en les seves vides.

No són un expedient, són ciutadans en situació de risc

Una abnegada amiga de la família i una advocada del torn d'ofici, amb despatx a la Diagonal i la necessitat vital de treballar pels més desvalguts, els han tret del dolorós anonimat de ser un número en un expedient administratiu i han posat nom i rostre al drama humà de les emergències habitacionals.

La seva tenacitat va aconseguir aturar fins a quatre temptatives de desnonament. Les seves raons van obrir el cor d'uns directius bancaris més disposats a la col·laboració quan van prendre consciència del cas. I el seu compromís permanent ha fet d'esperó perquè les administracions impedissin que les entitats financeres, convertides amb la crisi en la  primera immobiliària del país, condemnessin una família més al foc de l'exclusió social. Tot plegat, sumat a la feina incansable de les plataformes veïnals, la PAH, sempre mobilitzades i a punt per acompanyar, sensibilitzar i pressionar.

Avui, la família, diguem-ne "X", disposa d'un altre sostre, paga un lloguer social i ha aconseguit que no es trenqui la cadena de socialització que ha de permetre als fills un horitzó de vida digna que els pares no han tingut.

Parlo amb coneixement de causa perquè he compartit amb ells l'angoixa dels més petits preguntant, sovint, quan els farien fora de casa i l'alegria de veure'ls superar els moments més crítics i incerts.

La cadena d'integració és fràgil i no es pot abaixar la guàrdia

Penso en la desesperació del veí de Cornellà de Llobregat que la setmana passada va preferir suïcidar-se que veure com el desnonaven.

La tragèdia ens hauria de moure a la indignació. Les entitats financeres no saben què fer-ne, de tot l'estoc de vivenda buida que han acumulat fruït dels impagaments per la brutalitat de la crisi. No s'entén que prefereixin carregar amb la mala consciència d'una mort dramàtica abans que assumir la seva quota de responsabilitat social.

Els poders públics, tots, han d'extremar la vigilància perquè les polítiques socials només seran útils si són eficaces.

Com es pot explicar que un informe dels Serveis Socials que alertava d'una situació de vulnerabilitat no comporti automàticament la paralització d'una ordre judicial de desnonament?

O és que haurem de concloure que allà on no arriba la PAH, fent d'escut humà, hi ha risc de suïcidi?

No seria ni just ni tolerable.