No saben el que es perden per no voler acollir

La vulnerabilitat del seu dia a dia els fa créixer massa de pressa i els converteix abans d'hora en infants abromats per problemes més propis d'adults que de personetes que encara creuen en la màgia del Pare Noel o dels reis vinguts de l'Orient.

Però ells són la baula més fràgil de la cadena i el bé més preuat per protegir. I dissabte els més petits hi eren, repartits per tot arreu al llarg de l'emotiva manifestació de Barcelona, com a referents i destinataris de la reclamació dels més grans que els acompanyaven: el dret d'asil i acollida per a tothom a qui han arrabassat, per la brutalitat de la força, la possibilitat d'un projecte digne de vida.

Durant les dues hores de marxa, envoltats de gent desconeguda, còmplice o amiga, vaig caminar al costat d'una menuda de set anys i la seva germana, una mica més crescuda, però tan aliena com ella a les raons d'Estat.

I tanmateix, entenia perfectament què hi feia enmig de tota aquell excés de realitat malgrat que era el seu dissabte a la tarda, més avesat al joc innocent i l'esbarjo d'una pel·lícula de fantasia o la imaginació d'un bon conte de fades.

Ha vist l'horror gravat al rostre dels nens d'altres latituds a les notícies de la tele. Sap què significa ser pobre perquè a casa ho pateixen. Entén perfectament el valor de la solidaritat, tant, que et retorna amb gratitud, esforç i sacrifici tota l'ajuda que li puguis donar. Per això no ha costat gens fer-li entendre què vol dir "volem acollir".

Mentre caminem Pau Claris avall, penso com es deu sentir una nena de set anys submergida en una torrentera de gent, sense perspectiva de cap on avancem ni de com ni quan acabarà aquella festa. La seva manera d'alçar-se sobre tots aquells caps és cridar les consignes dels adults que l'acompanyen. Abans, les ha escrit, tota sola, en una llibreteta mirant al seu voltant. I la seva veu sona neta i clara, al costat dels seus companys de viatge, gent de tota condició, amb i sense sostre, amb i sense feina, amb i sense papers, amb i sense Estat. Quatre passes més endavant, desfila un exfiscal anticorrupció.

La marxa per la dignitat acaba a la platja, metàfora d'agermanament convertida en sediment de vides naufragades. Migrants i refugiats, els que ja són aquí i els que no els deixen arribar, que no volen caritat, demanen una oportunitat.

Si el poble no té por d'acollir, per què en tenen els estats?

Abans de marxar, la nena trepitja la sorra i girant-se cap a mi em pregunta, dolça, quan hi tornarem per fer un bany.