Jo competeixo

El Manel Guillem Gisbert va sortir a l'escenari -pantalons beix de pinces i ben planxats, polo negre, ulleretes de llestet, la barbeta ben retallada- i amb el micròfon a la mà va engegar: "Quan la derrota és segura, uns dissimulen, uns capitulen, i jo competeixo". I, de sobte, un P.A.W.N. Gang va enganxar el micro al vol i va entrar a competir, a matar. En Guillem va quedar momentàniament  apartat per la trapejada i sí, va començar la competició.

Va ser un dels moments estel·lars i més desconcertants de la nit del Desconcert d'iCat. Era una competició de gat i gos, com els que hi havia a l'escenari amb les ulleres de sol posades. Els Manel eren gats enginyosos, nets i rellepats, de simplicitat aparent, però de llengua esmolada, els P.A.W.N. Gang eren gossos petaners, graciosos, provocatius i desvergonyits, plantant cara.

Tots amb actitud de competir, ningú no va dissimular i, per descomptat, ningú no va capitular. Tots, els quatre Manels i els sis P.A.W.N., Gang anaven –com diu la cançó– "bellament armats per la batalla", cada un al seu estil, pantalons lligats a sota el cul, els calçotets a l'aire, gorra vermella de plàstic, dessuadora amb caputxa... i de fons les notes, i, per sobre, el trap.

I els P.A.W.N. Gang deien: "Estem aquí amb els fucking Manel. Estan a prop dels quaranta i els comença a caure el pèl. Són de la zona alta, del barri de Sarrià. Ho heu tingut tot, sou niños de papá, i a sobre feu servir paraules de l'any 32. Em fumo el vostre estil i no m'entra la tos..."

I els Manel contestaven: "Si tot just anàveu amb bolquers... A qui heu hagut de subornar per tenir tantes visites al vostre canal? Us visiten per riure, per pena, perquè no poden creure que sigui realitat... Va, nois, que ens teniu preocupats; heu d'anar buscant feina, torneu a l'escola, aneu a la pelu, mireu de ser útils a la societat..."

I la competició era per la música. I jo els escoltava contenta de veure l'espectacle, contenta de veure com els Manel –que quan belluguen molt, belluguen un peu– havien gosat desafiar la seva imatge d'estaquirots que tant m'agrada. I els P.A.W.N. Gang, descarats, s'atrevien a tractar la banda  més emblemàtica del pop català de vells passats de moda.

I amb tot això vaig pensar en nosaltres, en iCat, però també en Catalunya Ràdio. Perquè nosaltres també competim: per la música, per la informació, per l'entreteniment, pels esports... I vaig pensar que, com diu la cançó -l'original i l'adaptada pel Desconcert-  "la destral de guerra mai s'enterra. S'amaga al calaix més elevat del menjador, i s'esmola en la fosca", però no s'enterra.