La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"

És més fàcil viure en bàndols que negociar i cedir

Mònica Terribas
Article "El País"

Imagineu-vos-ho... Aquest dissabte al vespre, al Saló del Tinell de Barcelona. A fora, primavera; a dins, solituds compartides de familiars de persones represaliades convocats per la Xarxa Anti-repressió. Primera jornada internacional per parlar-ne. Allà, al Saló del Tinell, hi feia fred: el fred d'algunes impunitats, de silencis institucionals i mediàtics que van des de les dictadures fins a la democràcies, i de dolors innecessaris.  

Solituds compartides de persones anònimes, desconegudes, sense atenció dels mitjans, perquè els familiars de persones represaliades no generen titulars.

Però allà, en aquell espai, compartint la Xarxa Anti-repressió i la impotència de desenes de casos, van compartir taula l'advocat August Gil Matamala, fill d'un represaliat del franquisme, i Martin Ernesto Mozé, fill d'un assassinat per la dictadura argentina de Videla; la mare de Carlo Giuliani, abatut pels carabinieri en les manifestacions contra la cimera del G-8 a Gènova el 2001; la filla de Manuel Carrasco i Formiguera; la germana de Salvador Puig-Antich; la mare de Roberto Lanza, condemnat per la lesió de l'agent de la Guàrdia Urbana en els fets del 4-F del 2006 que mai s'han acabat d'aclarir; la mare d'un pres a Soto del Real per un enfrontament amb uns guàrdies civils l'octubre del 2016 a Altsasu, a Navarra... I no acabaria... I en aquell context, al final de l'acte, Martin Ernesto Mozé ens passava un paper doblegat que ens recordava, parafrasejant Gabriel Celaya: "La memòria és una arma carregada de futur".

I ho és. Una arma carregada de futur quan tenim memòria. I ens costa revisar la història, perquè no dona rèdits electorals i té massa costos assumir els propis errors. Aquest matí anirem contra corrent i tindrem memòria: revisarem com s'ha arribat a l'anunci del desarmament d'ETA el 8 d'abril que assumirà la societat civil a través d'Artesans per la Pau. Ho farem perquè entendre-ho és entendre l'actitud dels governs i la dificultat de construir la pau en temps de pau. És més fàcil viure en bàndols que negociar i cedir.

Sentirem els dos artífexs del final d'ETA, que van saber dialogar i cedir: el socialista Jesús Eguiguren i el líder de Sortu, Arnaldo Otegi, i els mediadors des de la societat civil, Txetx Echeverry -que supervisarà el procés d'entrega de les armes i que és qui ho va anunciar a "Le Monde" divendres- i Alberto Spektorovsky, que ja fa mesos ens va advertir en aquest programa que la solució no arribaria ni de l'estat francès ni de l'espanyol... No s'equivocava. Per què? Parlem-ne, perquè, sí: també aquesta memòria és una arma carregada per entendre el futur dels conflictes polítics oberts ara i aquí, el 2017.  

Escriuen avui a "El País" Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, junts:

"Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació.  I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol"

I ahir entre 6.500 i 15.000 persones, contràries al referèndum que defensen el govern i la majoria parlamentària, els acusaven de colpistes pel fet de voler posar unes urnes. No ens anirà malament prendre nota del que sentirem aquest matí: un socialista desaparegut en combat, Jesús Eguiguren, i un Arnaldo Otegi inhabilitat, els dos que van fer tot el que estava al seu abast per acabar amb la violència d'ETA. I el relat publicitat i publicat: l'Estat ha acabat amb ETA. Però, si fos així, com és que la societat civil, i els Artesans per la Pau, són els qui en garantiran el desarmament abans del 8 d'abril? Tindreu les respostes aquest matí.