Visca la Messidependència!

Visca la Messidependència!

Visca la Messidependència!

Sí, és veritat. El Barça no es va reconèixer, no va tenir profunditat ni capacitat de desequilibri, el París Saint-Germain es va estavellar contra Valdés i l'equip blaugrana es va passejar al llindar de l'eliminació, però la realitat és que ja és a les semifinals de la Champions. Sí, és veritat. Va haver de recórrer a Messi lesionat perquè va saltar l'alarma amb el gol de Pastore, l'eliminació semblava imparable i el pla B amb Cesc de fals nou al darrere de Villa no feia ni pessigolles a la defensa francesa, però la realitat és que Messi també marca diferències amb una cama. És a dir, potser sí que hi ha Messidependència, però benvinguda sigui.

Tothom recordarà els grans gols de Messi, les seves marques anotadores, els seus títols, la seva ambició insaciable o les seves grans obres futbolístiques. En canvi, jo prometo fer l'esforç, i convido a qui vulgui sumar-s'hi, de recordar sempre la mitja hora que va classificar al Barça per a les semifinals de la Champions 2012-13. No la vull oblidar mai. El Barça havia sobreviscut, més que expressar-se amb dificultats, fins que a l'inici de la segona part el PSG es va posar amb avantatge a l'eliminatòria. El gol de Pastore va paralitzar encara més els jugadors blaugrana, els va empetitir fins que Messi va aparèixer al camp.

Tito Vilanova, amb una decisió plena de saviesa, va protegir-lo a la banqueta conscient dels riscos que tenien els seus esforços perquè la lesió podia tornar a manifestar-se. Ara bé, tenia clar que era el pla d'emergència per si el partit el reclamava. Quan l'argentí va substituir Cesc, el Camp Nou i l'equip van tornar a creure-hi de cop. Com per art de màgia, Iniesta es va fabricar una oportunitat de gol amb la complicitat de Villa i Messi va convidar l'equip a apropar-se a l'àrea, tot i que en maniobres curtes, les seves participacions generaven superioritats numèriques i creaven desequilibri. Així va parir el gol de l'empat: arrencada per superar Verratti, dríbling per eliminar l'ajuda i connexió amb la diagonal de Villa, com a pas previ a la deixada de cara pel xut de Pedro.

A partir d'aquí, va interpretar la recta final amb intel·ligència. Va cuidar els esforços, va caminar pel camp en la fase defensiva, va ajupir-se sovint per descansar, es va fregar la cama com percebent que estava a punt de trencar-se, va guardar la pilota amb orgull i va calcular que havia de reservar un parell d'esforços per si els francesos tornaven a avançar-se en el marcador. Va jugar dos partits, un contra el París Saint-Germain i un altre contra la seva cama dreta. I com no pot ser d'una altra manera en un futbolista nascut per guanyar, va derrotar els dos rivals.

Abans, Valdés havia mantingut l'eliminatòria viva a l'espera que Messi la rematés. Com a París, va estar ràpid, segur i autoritari, tant en l'emergència com en el joc aeri o el xut exterior. Si els 75 minuts de Messi a l'eliminatòria han estat or pur per al Barça, el porter ha estat qui l'ha governat, qui ha dissimulat les fases de superioritat francesa en l'eliminatòria.

Aquest equip no juga com ho feia anys enrere, però no s'ha oblidat de competir com els escollits. Sense els centrals purs, amb la tendresa rebel de Bartra als últims minuts quan el cos tècnic no li ha donat confiança durant la temporada, amb Pedro i Adriano sortint de lesions, amb Alves sense llum, amb Busquets desconegut, amb Song a l'auxili, amb Alba concentrat en defensa, amb Villa limitat i amb Xavi castigat, amb tot això, però a semifinals de la Champions un cop més. Ja en són sis consecutives i set de les últimes vuit, i això defineix un cicle irrepetible... amb o sense Messidependència. Un privilegi impagable que s'ha de valorar abans de reflexionar sobre la necessitat de millorar urgentment si el Barça vol tornar a trepitjar Wembley.