Lluís Companys i la Vajol, per 'egiralt'
El Miquel va néixer a Palamós i és veí de la Vajol. Durant 20 anys va ser alcalde d'aquest municipi (des del 1979 fins al 1999). Li agrada remarcar que sempre va ser "elegit democràticament". La nostra col·laboradora 'egiralt', veïna del mateix poble, li ha volgut fer una entrevista a l'exalcalde, tot i que ella en coneix molt bé la història. Una història vinculada amb el president Lluís Companys, amb l'exili i amb la Vajol.
- Ens pot dir el seu nom i data de naixement?
Miquel Giralt i Fernández -somriu i calla una estona-. Més de divuit...
- Què representa per a vostè el poble?
És un poble petit i bonic i s'hi menja molt bé. Però si la Vajol és coneguda ho és per la seva història.
- Què hi ha d'especial en aquesta història? I quina vinculació té amb Lluís Companys?
Als anys 80 vam inaugurar un monòlit que es troba a la plaça. El senyor Tarradellas ho va fer inaugurar per recordar que el president Companys havia passat per la Vajol. Però uns quants del poble ens vam trobar i vam pensar que amb això no n'hi havia prou. D'aquí va sortir la idea de crear la Comissió d'Actes Lluís Companys.
- Com van ser aquests inicis?
Vam començar a fer gestions. Era una feina molt dura físicament. Heu de pensar que no teníem les màquines d'ara, ni tractors, ni altres eines, i la carretera encara no existia, era un camí de terra. Anàvem amb carros -calla una estona, pensa, recorda i es posa una mica trist-. Primer va ser decidir el lloc del monument -segueix explicant, tot i que no recorda exactament molts detalls i en demana disculpes.
- Coll de Lli o coll de Manrella?
De fet, el president i molta gent anònima van passar pel coll de Lli, però per motius purament de construcció es va acabar fent al de la Manrella.
- Com és aquest monument?
Té forma piramidal i cada any s'hi celebra una trobada per recordar Companys i tots aquells que estimen la llibertat. Sempre, uns dies abans o després del 15 d'octubre, que va ser el dia de l'afusellament del president.
- Algun record especial del començament?
Potser el fet més important... Fa uns anys, la Comissió de Fites va fer una trobada a Llívia i hi van parlar de la Vajol. El primer any, en la trobada érem uns 50. El segon ja érem unes 100 persones. I cada any venia més gent. Això preocupava molt i només se'ls va ocórrer voler canviar la frontera, perquè així, el monument quedava en terres franceses. Es va muntar un gran embolic -en Miquel somriu i continua-. És l'única vegada que l'exèrcit espanyol ens va defensar, perquè deien que "perdien un tros de 'su amada patria'".
- Va veure mai el president Companys?
Sí, a les Illes, el poble francès de la Catalunya del Nord, veí de la Vajol. Quan vam passar cap a l'exili la meva família i jo, la meva tia em va dir: "Veus aquell home que està assegut sobre les pedres? És Lluís Companys!" És l'única vegada que el vaig veure de molt a prop i vaig poder donar-li la mà.
- D'on surt tot aquest material de Lluís Companys?
Un dia que jo era a l'Ajuntament, es va presentar un matrimoni que parlava francès. Em van demanar si els podia explicar una mica la història del monument. Al cap d'una estona, ell es va posar a parlar català i em va explicar qui era.
- Qui era?
Era Francesc Ballester, parent d'en Companys. A partir d'aquí, va sorgir una certa amistat. El senyor Ballester va morir i li vaig donar el condol a la vídua. Pensava que tot el que aquest home ens havia promès se n'aniria a fer punyetes. Però no! Al cap d'unes hores, ens va trucar la dona i ens va dir que volia respectar el desig del seu difunt marit i que ho volia entregar tot.
- Com va anar la decisió de contactar amb la Generalitat?
Els socis ens vam trobar i vam pensar que tot el que ens donava aquesta senyora era molt important i que si ho deixàvem a la Vajol, ho veuria gent, però no gaire. Bé, sí, quan vénen autocars i fan la ruta de l'exili. Però tot i així, vam decidir demanar ajuda a la Generalitat. Ens van dir que interessava i vam viatjar cap a Baule-les-Pins, a la Bretanya francesa, per fer la relació dels objectes. A l'hora de marxar, vam firmar els documents però els de la Generalitat no portaven el segell. Llavors vaig agafar les maletes i me les vaig emportar a la Vajol. Els vaig dir que quan portessin el segell, els ho lliuraria tot.
- I per això hi ha dos documents firmats?
Exacte! (vegeu documents)
- On son ara aquests documents?
No ho sé. Només sé qui va signar el rebut d'entrega. Ah! Abans que se m'oblidi! Quan estàvem fent la relació, la vídua de Ballester em va fer anar a una altra sala i em va explicar que aquest rellotge, segons el seu marit, era del president i en veure els meus sentiments, me'l va regalar i em va dir que no el donés mai a ningú. El guardo amb molt d'afecte i serà per a la meva nena, l'Elvira, quan sigui gran. Això és un xic de la nostra història.
- Expliqui'm més xics d'aquesta història...
A la Vajol tenim un altre lloc que es diu Can Barris. Els tres governs (català, basc i estatal) estaven primer en un mas d'Agullana, però després, per marxar, van passar pel coll del Lli. El govern estatal havia arribat el primer a Can Barris. El masover Jaume Vinyas va ser qui els va acompanyar direcció Catalunya Nord cap a l'exili. En Jaume va preguntar: "Què faig amb la meva família?" I el senyor Martínez Barrios li va dir, literalment: "Vuelva usted con los suyos, que ya vendrán tiempos mejores." Però quan el Jaume va arribar al Mas, es va trobar amb la sorpresa que el govern català i el basc també havien arribat. Evidentment, els va tornar a acompanyar. Alguns diuen que el govern estatal va arribar abans de l'hora convinguda i és per això, entre altres coses, que la Vajol va ser per unes hores la capital de l'estat espanyol!
- Vol afegir alguna cosa per acabar?
Potser dir que la mina Canta, dita d'en Negrin, havia de ser el banc d'Espanya. Amb l'aviació del moment no podien atacar l'edifici perquè estava protegit per les muntanyes del voltant. La família Giralt Cortés hem donat a l'Ajuntament, al poble de la Vajol, l'edifici de la mina Canta per fer un centre històric de la nostra memòria. Només falten uns petits detalls.
Aquesta és una mica de la història del nostre país, així que si hi ha algú interessat, ja sabeu on som!
Text: 'egiralt', la Vajol
Fotos i documentació: Cedides per l'Associació Comissió de Treball per al Museu de l'Exili Mundial amb seu a la Vajol i per Miquel Giralt a 'egiralt.
Miquel Giralt i Fernández -somriu i calla una estona-. Més de divuit...
- Què representa per a vostè el poble?
És un poble petit i bonic i s'hi menja molt bé. Però si la Vajol és coneguda ho és per la seva història.
- Què hi ha d'especial en aquesta història? I quina vinculació té amb Lluís Companys?
Als anys 80 vam inaugurar un monòlit que es troba a la plaça. El senyor Tarradellas ho va fer inaugurar per recordar que el president Companys havia passat per la Vajol. Però uns quants del poble ens vam trobar i vam pensar que amb això no n'hi havia prou. D'aquí va sortir la idea de crear la Comissió d'Actes Lluís Companys.
- Com van ser aquests inicis?
Vam començar a fer gestions. Era una feina molt dura físicament. Heu de pensar que no teníem les màquines d'ara, ni tractors, ni altres eines, i la carretera encara no existia, era un camí de terra. Anàvem amb carros -calla una estona, pensa, recorda i es posa una mica trist-. Primer va ser decidir el lloc del monument -segueix explicant, tot i que no recorda exactament molts detalls i en demana disculpes.
- Coll de Lli o coll de Manrella?
De fet, el president i molta gent anònima van passar pel coll de Lli, però per motius purament de construcció es va acabar fent al de la Manrella.
- Com és aquest monument?
Té forma piramidal i cada any s'hi celebra una trobada per recordar Companys i tots aquells que estimen la llibertat. Sempre, uns dies abans o després del 15 d'octubre, que va ser el dia de l'afusellament del president.
- Algun record especial del començament?
Potser el fet més important... Fa uns anys, la Comissió de Fites va fer una trobada a Llívia i hi van parlar de la Vajol. El primer any, en la trobada érem uns 50. El segon ja érem unes 100 persones. I cada any venia més gent. Això preocupava molt i només se'ls va ocórrer voler canviar la frontera, perquè així, el monument quedava en terres franceses. Es va muntar un gran embolic -en Miquel somriu i continua-. És l'única vegada que l'exèrcit espanyol ens va defensar, perquè deien que "perdien un tros de 'su amada patria'".
- Va veure mai el president Companys?
Sí, a les Illes, el poble francès de la Catalunya del Nord, veí de la Vajol. Quan vam passar cap a l'exili la meva família i jo, la meva tia em va dir: "Veus aquell home que està assegut sobre les pedres? És Lluís Companys!" És l'única vegada que el vaig veure de molt a prop i vaig poder donar-li la mà.
- D'on surt tot aquest material de Lluís Companys?
Un dia que jo era a l'Ajuntament, es va presentar un matrimoni que parlava francès. Em van demanar si els podia explicar una mica la història del monument. Al cap d'una estona, ell es va posar a parlar català i em va explicar qui era.
- Qui era?
Era Francesc Ballester, parent d'en Companys. A partir d'aquí, va sorgir una certa amistat. El senyor Ballester va morir i li vaig donar el condol a la vídua. Pensava que tot el que aquest home ens havia promès se n'aniria a fer punyetes. Però no! Al cap d'unes hores, ens va trucar la dona i ens va dir que volia respectar el desig del seu difunt marit i que ho volia entregar tot.
- Com va anar la decisió de contactar amb la Generalitat?
Els socis ens vam trobar i vam pensar que tot el que ens donava aquesta senyora era molt important i que si ho deixàvem a la Vajol, ho veuria gent, però no gaire. Bé, sí, quan vénen autocars i fan la ruta de l'exili. Però tot i així, vam decidir demanar ajuda a la Generalitat. Ens van dir que interessava i vam viatjar cap a Baule-les-Pins, a la Bretanya francesa, per fer la relació dels objectes. A l'hora de marxar, vam firmar els documents però els de la Generalitat no portaven el segell. Llavors vaig agafar les maletes i me les vaig emportar a la Vajol. Els vaig dir que quan portessin el segell, els ho lliuraria tot.
- I per això hi ha dos documents firmats?
Exacte! (vegeu documents)
- On son ara aquests documents?
No ho sé. Només sé qui va signar el rebut d'entrega. Ah! Abans que se m'oblidi! Quan estàvem fent la relació, la vídua de Ballester em va fer anar a una altra sala i em va explicar que aquest rellotge, segons el seu marit, era del president i en veure els meus sentiments, me'l va regalar i em va dir que no el donés mai a ningú. El guardo amb molt d'afecte i serà per a la meva nena, l'Elvira, quan sigui gran. Això és un xic de la nostra història.
- Expliqui'm més xics d'aquesta història...
A la Vajol tenim un altre lloc que es diu Can Barris. Els tres governs (català, basc i estatal) estaven primer en un mas d'Agullana, però després, per marxar, van passar pel coll del Lli. El govern estatal havia arribat el primer a Can Barris. El masover Jaume Vinyas va ser qui els va acompanyar direcció Catalunya Nord cap a l'exili. En Jaume va preguntar: "Què faig amb la meva família?" I el senyor Martínez Barrios li va dir, literalment: "Vuelva usted con los suyos, que ya vendrán tiempos mejores." Però quan el Jaume va arribar al Mas, es va trobar amb la sorpresa que el govern català i el basc també havien arribat. Evidentment, els va tornar a acompanyar. Alguns diuen que el govern estatal va arribar abans de l'hora convinguda i és per això, entre altres coses, que la Vajol va ser per unes hores la capital de l'estat espanyol!
- Vol afegir alguna cosa per acabar?
Potser dir que la mina Canta, dita d'en Negrin, havia de ser el banc d'Espanya. Amb l'aviació del moment no podien atacar l'edifici perquè estava protegit per les muntanyes del voltant. La família Giralt Cortés hem donat a l'Ajuntament, al poble de la Vajol, l'edifici de la mina Canta per fer un centre històric de la nostra memòria. Només falten uns petits detalls.
Aquesta és una mica de la història del nostre país, així que si hi ha algú interessat, ja sabeu on som!
Text: 'egiralt', la Vajol
Fotos i documentació: Cedides per l'Associació Comissió de Treball per al Museu de l'Exili Mundial amb seu a la Vajol i per Miquel Giralt a 'egiralt.
