L'Andreotti que vaig conèixer

Comentari de Vicenç Lozano, redactor d'Internacional de TV3, sobre la figura de Giulio Andreotti.
L'Andreotti que vaig conèixer

L'Andreotti que vaig conèixer

Comentari de Vicenç Lozano, redactor d'Internacional de TV3, sobre la figura de Giulio Andreotti.
Giulio Andreotti, en una imatge del 2006. (Foto: Reuters)

Giulio Andreotti, en una imatge del 2006. (Foto: Reuters)

Esperàvem tots dos el seu advocat al luxós hotel Villa Igiea de Palerm. Jo com a periodista i ell com a client. Era el mes de maig del 1993 i faltaven unes hores perquè comencés el procés que l'imputava com a presumpte mafiós. "Il Divino" Andreotti m'havia convidat a un cafè al bar d'aquest magnífic establiment, des del qual es domina la ciutat i el port de la capital siciliana. La condició era que no hi haguessin càmeres, ni tan sols fotogràfiques... que res del que es digués sortís d'aquell saló silenciós i impressionant.

Aquella vegada vaig tenir el privilegi de coneixe'l més a fons que en les entrevistes ràpides i esporàdiques que li havia fet durant el cas del segrest de l'"Achille Lauro", el 1985, i en altres ocasions posteriors. Va ser una hora llarga, inquietant i, per damunt de tot, molt interessant. Era al davant d'un home culte, que tenia ganes de parlar però tampoc gaire i que posava més interès a estendre's sobre la història clàssica i els orígens del català i l'italià, que no pas sobre ell mateix.

Un capo penedit l'acusava d'haver vist com feia el famós petó mafiós al gran cap dels corleonesos, Salvatore "Totò" Riina. Ell va riure quan li vaig plantejar la pregunta que tothom li volia fer. Em va repetir aquella frase que ja era coneguda: "Menys de les guerres púniques m'acusen de gairebé tot."

Una mirada impressionant

La seva mirada era gèlida, escrutadora, impressionava. La seva amabilitat i cortesia tenien els límits de la distància que ell sempre prenia amb els interlocutors.

Vaig anar desgranant a Andreotti misteris de la Itàlia dels anomenats "anys del plom", episodis com l'assassinat d'Aldo Moro, les Brigades Roges, els serveis secrets infiltrats per l'extrema dreta o la lògia maçònica Propaganda Due... Em va confessar coses sobre la seva participació en alguns dels fets però mai va aclarir quin paper hi havia jugat. Comentava, analitzava, posava a prova els meus coneixements amb habilitat i acabava sempre amb alguna ironia en què afegia elements religiosos o de la mitologia clàssica.

Els secrets, a la tomba

S'ha emportat a la tomba les claus d'aquests fets. S'ha endut els secrets més ben guardats de la República. En aquella conversa, plena de paraules críptiques, mitges veritats, massa "imbroglio " i una retòrica florentina digna d'un cardenal,vaig arribar a la conclusió que "Il Grande Vecchio" (aquell mite italià de l'home que movia els fils de tot plegat) era davant meu.

No eludia preguntes, per més incòmodes que fossin. Em va repetir diversos cops que la conversa estava sotmesa a l'"off the record" i que sabia qui era jo i també que era conscient que no trairia el pacte. No ho he fet mai, però sí que ara, un cop mort, hi ha coses que es poden començar a explicar.

Claus d'un trencaclosques

He lligat caps i reconstruït algunes peces del trencaclosques de misteris com el de l'atemptat al papa Wojtyla del 13 de maig del 1981, després d'aquella conversa i d'altres durant aquells anys: una llarga entrevista per al programa "30 minuts" a l'exagent secret i mafiós Francesco Pazienza en una presó de Nova York, un sopar amb el magistrat Domenico Sica i un altre sopar a casa del jutge Giovanni Falcone... o amb l'advocat del mateix Andreotti, Franco Coppi, avui en dia defensor legal de Silvio Berlusconi.

La conclusió: no hi havia pista búlgara en aquell atemptat. Ali Agca, l'autor dels trets, va ser un agent contractat per Moscou per eliminar un personatge, el papa Wojtyla, que amenaçava l'URSS mentre a Polònia finançava la revolta del sindicat Solidaritat.

L'escut d'Occident

Andreotti tenia moltes més claus dels últims 40 anys de la vida política italiana. Aquell dia em va desgranar com a Itàlia s'havia lliurat una batalla cabdal. Com l'eix italo-nord-americà s'havia defensat del perill que el Partit Comunista més poderós de l'Europa occidental, el PCI, arribés a tocar poder real.

No va amagar que havia coincidit amb certs capos mafiosos, ni va dissimular tampoc gaire com detestava al jutge Giovanni Falcone, assassinat per la màfia només un any abans.

Acaba una era

L'era d'Andreotti s'havia acabat quan el senador vitalici, des de fa mesos, havia desaparegut de l'escena pública. "El Príncep", de Maquiavel (del qual ara es commemoren els 500 anys) tenia en ell el seu "alter ego" contemporani, i Andreotti sabia jugar a aquest paper com aquell qui no vol.

La vida a vegades et porta com a periodista a tenir el privilegi de trobar-te amb gent important, però els personatges interessants són pocs. Giulio Andreotti va ser una figura alhora admirada i odiada, però al cap i la fi haver pogut parlar amb ell sense presses va fer-me obrir els ulls al que és realment el Poder (amb majúscula).

Quan ens vam donar la mà per acomiadar-nos, aquella mà tova i la mirada llunyana em van deixar clar que havia conegut potser l'únic personatge que, en si mateix, era un compendi de les intrigues i els misteris del segle XX.