La nova reina del pop

Acabem d'una vegada amb totes les monarquies: podríem començar per les musicals. Quin significat té ser el rei d'un estil musical? El que més ven? El que va popularitzar-lo? El més virtuós?

Ningú posarà en dubte la corona a títol pòstum de personatges com Elvis Presley (rock), Michael Jackson (pop) o Bob Marley (reggae), ja sigui per la condició de mites o de pioners. Tot plegat es complica quan ens referim a Madonna com a reina del pop actual. Cada vegada que algú es refereix a una artista com "la nova Madonna" o "la nova reina del pop", moren 20 gatets abandonats en un polígon industrial als afores de Beverly Hills.

La qüestió és que, fins ara, Madonna havia estat la número 1 en tot: espectacularitat, provocació, influència, tendència, posada en escena i reivindicació. Això ja no és així: el llegat de Madonna és indiscutible i encara té corda per estona, però algunes de les seves alumnes ja l'han superada, o van pel camí de fer-ho. És llei de vida.

Madonna regnarà eternament, però, a la nova república del pop, hi hauria d'haver, de moment, 6 membres, totes dones: Beyoncé com a primera ministra, per mèrits propis (després del seu últim xou a Barcelona i el disc "Lemonade" em va quedar molt clar). Lady Gaga s'ocuparia de la vicepresidència i a Rihanna li donaríem el Departament d'Educació, no per la seva actitud exemplar, sinó per la seva capacitat d'influència entre els sectors més joves.

També en formaria part Katy Perry, a qui, tenint en compte la seva croada contra Trump, li donaríem algun càrrec d'Afers Exteriors. Potser també hi hauríem d'incloure Shakira, Taylor Swift o Ariana Grande, però jo prefereria apostar per la jove cantant neozelandesa Lorde, que, amb el seu nou single, "Green Light", m'ha fet recuperar la fe en el pop trencapistes més comercial. I aquí és on volia arribar. No volem més reines: volem més cançons com aquesta.