Claudio Ranieri: RIP
L'exentrenador del Leicester ha protagonitzat la història més romàntica del futbol. La seva marxa de la Premier deixa el futbol una mica orfe
Diu Craig Shakespeare, el substitut de Ranieri al Leicester, que Claudio li va dir quan el van fer fora: "Ara és quan t'adones que això és futbol." Si el futbol és així, Ranieri hi sobra. Ranieri sempre deia als seus jugadors que "nosaltres donem esperança al món, si lluitem per guanyar la Premier: L'exemple és que tot es pot aconseguir".
Per aconseguir-ho, Ranieri va confiar la capitania en Morgan, un jugador que va debutar a la Premier amb 30 anys i a qui criticaven pels quilos que li sobraven. Ens va descobrir Vardy i el va fer el seu Messi: "Fes el que vulguis, mou-te on creguis, però ajuda'ns en defensa". També ens va presentar el seu assistent preferit, Mahrez, que jugava a la Quarta Divisió, i N'Golo Kanté, a la Tercera, i quan els va veure junts va pensar que en podia fer un equip, un equip en què un tipus humil com Vardy, que treballava fent fèrules mèdiques, es convertiria en el nou golejador de la Premier.
Als analistes del futbol, que debaten si un 4-2-1-3 bascula en un 4-2-3-1, o si el 4-3-3 és el sistema idoni amb la possessió de la pilota, o plantegen un 4-2-2-2 ,o un 4-1-4-1, i es passen hores mirant això, Ranieri no els agrada. És un "looser" ,un perdedor. Un pobre avi a qui ja no li queda futbol.
Però Ranieri no és un impostor. Ell pregona un futbol més fàcil i ell els ha donat una lliçó protagonitzant la història més romàntica del futbol. Un futbol que el pensa de manera directa. Pilota llarga, poca tàctica. En té prou amb un 4-4-2 clàssic. Pot defensar amb 8 jugadors, si se sent inferior, i mantenir dues puntes que li garanteixen que el contrari hi destinarà 3 defenses. Profunditat en les transicions i a córrer. Poca cosa més. Així ha triomfat però, no ens enganyem, ell també ha triomfat perquè ha confiat en el grup, en l'equip, i perquè ha aprofitat les capacitats dels jugadors.
El futbol no li ha tornat a Ranieri tot el que ens ha donat. En aquest "to be or not to be" de Ranieri, Ranieri no hi és i Shakespeare el substitueix. I els jugadors que ell ens ha descobert no diuen res, ni tampoc el propietari del club, un senyor tailandès anomenat Vichai Srivaddhanaprabha.
Un cotxe fúnebre amb un taüt a la rodalia del King Power Stadium l'ha recordat en una comitiva espontània dels aficionats amb un rètol: "RIP FOOTBALL". Ells són els únics que el veuen immortal. I és que el futbol ha mort una mica sense Ranieri. Descansa en pau.
