Les motacions d'"estatunidenc", segons Màrius Serra

L'enigmàrius d'avui ("El més blanc dels Estats Units") ens porta a un dels grans protagonistes de la setmana: Donald Trump.

Fins fa poc, els ciutadans dels Estats Units d'Amèrica eren anomenats nord-americans i llestos. Però és evident que aquest gentilici abasta igualment canadencs i mexicans. I també resulta claríssima la voluntat separatista de Trump envers els seus veïns de subcontinent (i envers tothom). Després de les seves picabaralles amb el primer ministre canadenc Justin Trudeau, no crec que gaires nord-americans al nord i al sud dels Estats Units acceptin de bon grat figurar al mateix sac que els seus veïns del mig. I la millor manera de traduir aquesta realitat és ser molt escrupolosos amb els gentilicis.

Els nord-americans més meridionals són mexicans, els més septentrionals canadencs i els del mig… estatunidencs. El DIEC ja inclou el terme estatunidenc, un apel·latiu tan lògic com difícil de pronunciar. Tindrà èxit? Pronosticar el futur d'una paraula és aventurat. Més encara si es tracta d'un gentilici, un terme tan identificatiu que sempre fa anar de corcoll els lingüistes. Quan vaig pel món, m'agrada preguntar pel gentilici de cada lloc. Els de Tremp són trempolins, les de Masquefa masquefines, i als quatre punts cardinals tenim salsairotes, guardamarines, fragatins i maoneses. En canvi, quan algú és de Santa Coloma, la cosa es complica: si és de Gramenet o Farners es farà dir colomenc; si de Queralt o Cervelló, colomí.