El matí de Catalunya Ràdio

Les "motacions" de "pressupostos", segons Màrius Serra

Màrius Serra
TEMA:
Motacions

La negociació sobre els pressupostos és un camí llarg, ple de suposicions i pressuposicions. És a dir, de pressupòsits, un terme ambivalent que tant serveix per designar les suposicions especulatives com les despeses previstes. Tal com van les coses, pressuposo que aviat els diccionaris hauran transformat els pressupòsits en la forma primària per referir-se als pressupostos. De pressuposicions, la història en va plena, i qualsevol debat polític sobre els pressupostos n'és la prova irrefutable. De fet, fer suposicions sobre qualsevol matèria manté la ment desperta, perquè suposar coses vol dir admetre la seva possible existència, com a mínim en l'àmbit teòric.

Fa molts anys que dos amics meus anglòfils mantenen una curiosa disputa sobre el doctor Livingstone que estic convençut que mai no resoldran. L'un sosté que quan Stanley el va localitzar a la vora del llac Tanganyika li va dir: "Doctor Livingstone, I suppose." L'altre, en canvi, suposa que va dir "Doctor Livingstone, I presume", com en la cançó dels The Moody Blues. En el supòsit que tingués raó el primer (que no ho crec), en català ho traduiríem com a "suposo", però si presumíssim que la raó la té el segon (que sí), també.

"Presumir", en català, pot tenir el sentit supositiu que tragina el "presume" anglès, però l'ús en aquest context resulta forçat. Ningú, per més presumit que sigui, no saluda cap desconegut dient: "Ets la Laura, presumeixo." En canvi, cada cop hi ha més catalanoparlants que fan un ús espuri de suposar. Quan, resolutius i cofois, assenteixen amb un "per suposat" (una variant particularment desafortunada fa "per supost"). Aquí, l'ús del participi correcte de "suposar" és una contaminació del castellà "por supuesto". El nostre "of course" és "per descomptat", un terme força comptable.

Comptat i debatut, pressuposar que els partits catalans aprovaran els pressupostos és una suposició arriscada.

ARXIVAT A:
Motacions