Entre les paraules que ens heu proposat aquests dies, hem triat fleuma, nyigui-nyogui i napbuf.

Diem que algú és un fleuma quan li falta caràcter, decisió, empenta; és tou. I d'on ve, la paraula? Doncs sembla que té a veure amb la teoria dels humors de l'antiga Grècia per explicar les diferents personalitats i l'origen de les malalties.

Segons aquesta doctrina, atribuïda a Hipòcrates, al cos humà hi havia quatre substàncies bàsiques, els humors (la sang, la bilis groga, la flegma i la bilis negra), i segons la que predominava en una persona, es tenia un caràcter concret.

En el cas que ens ocupa, un excés de flegma generava un caràcter apàtic i calmat; d'aquí vindria flegmàtic, i també el nostre fleuma, que també podem dir que és un bleda (o una bleda assolellada), un fava o figa, figaflor o figa tova. Renoi, l'hem deixat ben retratat, pobret!

Quan diem que una cosa és de nyigui-nyogui, és que és de mala qualitat, està feta de qualsevol manera i és poc ferma. La paraula ja ens ho fa pensar, que és ben expressiva!

L'origen és onomatopeic i reflecteix aquesta poca solidesa: com si poguéssim sentir com grinyola una construcció feble, de fireta, de pa sucat amb oli, que són altres maneres de dir que una cosa té poca consistència.

I napbuf? Ho diem d'algú que és petit, generalment un nen, però també d'una persona poca cosa o baixeta. Hi ha qui n'explica l'origen com a resultat de la suma de nap i buf, però sembla que prové de ratbuf, que és una rata d'aigua.

És una manera, normalment afectuosa, de referir-nos a una criatura petita, tant d'edat com d'alçada. També en podem dir esquitx, petarrell, patufet...

I ara em ve al cap que, a casa, de vegades, em deien mico filós, amb aquella barreja de tendresa i broma, i ho trobava molt exòtic i em feia molta gràcia.

Fleuma, nyigui-nyogui i napbuf. Si teniu ocasió de fer servir aquestes paraules, no us en estigueu!