"Clímax" i "La sombra de la ley": els dos extrems del cinema
"La sombra de la ley", de Dani de la Torre
Que la Sagrada Família estigui a mig fer és una cosa a la qual estem més que acostumats. Ara bé, veure-la tal com devia ser als anys 20 és menys habitual. "La sombra de la ley" reconstrueix alguns dels espais més emblemàtics de Barcelona per explicar una història amb rerefons polític, la de la Barcelona dels anys 20, dels moments previs a la Guerra Civil.
El protagonista és un policia interpretat per Luis Tosar, que arriba a Barcelona amb la intenció d'ajudar a resoldre un robatori d'armes. Se sospita, evidentment, dels anarquistes. La trama, però, es va complicant a mesura que veiem com el protagonista segueix el joc de la policia, dels anarquistes i dels gàngsters liderats per l'amo d'un bordell. Crec que això és el millor de "La sombra de la ley", la manera amb què la pel·lícula dona voltes al voltant de les veritats i les mentides per acabar definint com esclatarien alguns dels fets que portarien a la guerra.
El problema, però, és que la pel·lícula no sap portar tot això al terreny de les imatges. Els diners que tenen a nivell de producció semblen jugar en contra de la pel·lícula de Dani de la Torre.
"La sombra de la ley" aspira a emmirallar-se en el cinema de gàngsters, en títols com "L.A. Confidential" o "Els intocables", tot i que, aquí, el context és clarament diferent, el d'una ciutat que torna al passat gràcies a les possibilitats dels efectes digitals.
"Clímax", de Gaspar Noé
Segurament, ja hem sentit a parlar tota la setmana de "Clímax", l'última pel·lícula de Gaspar Noé. De fet, és impossible fugir de les notícies que arriben sobre el cinema de Noé, un director del qual se sol dir allò que no deixa a ningú indiferent.
"Clímax" comença sent una cosa: la celebració festiva d'una companyia de dansa que ha acabat un espectacle. I acaba sent una altra: una pel·lícula d'autèntic terror, quan els personatges han mutat, com si fossin zombis, després de prendre sense voler una droga.
El resultat d'aquesta mutació és una pel·lícula absolutament fascinant, que demostra que Noé és un dels directors que més bé sap què és això de moure i expressar amb la càmera i amb els colors. Les escenes de ball, especialment una que està rodada des de dalt, són pura plasticitat.
Em queda, però, la sensació que és una llàstima que un cineasta que sap rodar tan bé acabi entregant-nos una pel·lícula discutible. El motiu? La seva mania d'intentar adoctrinar-nos amb discursos grandiloqüents.
