Soc massa hipster per confessar que, en el fons, m'agrada Phil Collins

Com deia Clint Eastwood, els gustos musicals són com els culs, cadascú té el seu i és personal i intransferible. El que passa és que a vegades triem la música no pas per qüestions de criteri, sinó per pur esnobisme.
Soc massa hipster per confessar que, en el fons, m'agrada Phil Collins
Els prejudicis musicals a "El celobert"

Soc massa hipster per confessar que, en el fons, m'agrada Phil Collins

Com deia Clint Eastwood, els gustos musicals són com els culs, cadascú té el seu i és personal i intransferible. El que passa és que a vegades triem la música no pas per qüestions de criteri, sinó per pur esnobisme.
Marc Mateu Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Ens encanta escoltar artistes que no coneixen ni a casa seva, som com nens petits que no volen compartir les seves joguines amb ningú. I el mateix passa a l'inrevés, ens neguem a acceptar que, de vegades, els artistes massius, els que omplen estadis, ens agraden. En aquest "Celobert" repassarem algunes cançons que poden provocar urticària a un hipster i de pas reflexionarem sobre els gustos musicals i els prejudicis que tots tenim cap a alguns gèneres o artistes. Aqui en teniu alguns exemples: 

PHIL COLLINS, PLAER CULPABLE 

Escolteu "Against All Odds". És una cançó monumental. El problema és... Phil Collins. Pobres de vosaltres si l'amic hipster us troba un disc de Phil Collins a casa. Heretgia!! Us tractarà d'horteres, de carrinclons I d'incults musicals.

Ara bé, què opinaria el hipster si sentís la mateixa cançó cantada per un artista modern?

 

CELINE DION: QUÈ ÉS AQUESTA MÚSICA DE MERDA? 

Aquesta cantant canadenca d'èxit internacional és el martell antihipster definitiu. I l'èxit inoblidable de Celine Dion és la cançó de la pel.lícula "Titanic". 

El periodista musical Carl Wilson parteix del disc "Let's Talk About Love" de Celine Dion per disseccionar els prejudicis moderns contra determinada música comercial a "Música de mierda", un llibre que ens fa obrir els ulls sobre el suposat bon o mal gust musical. Potser mai no ens agradarà Celine Dion, però arribarem a la conclusió que es mereix tot el nostre respecte. 

Després de l'èxit de "Música de mierda", l'editorial barcelonina Blackie Books va publicar una mena de seqüela, "Mierda de música", on la reflexió sobre els gustos musicals la fan crítics, músics i experts de l'estat espanyol. Un d'ells és Javier Blánquez, amb qui Lluís Gavaldà manté una interessant conversa sobre la música que ens agrada, la que odiem i els nostres plaers culpables. Aquí teniu la conversa íntegra. 

Al programa hi ha moltes més cançons per tombar hípsters, des de Sangtraït a Mecano, les trobareu totes a la playlist de Spotify del capítol "Música de merda"

NÚRIA GRAHAM, AL TITANIC

L'adaptació al català d'una de les cançons del programa l'ha fet la Núria Graham, Una visió sorprenent de la cançoneta de Titànic que va popularitzar Celine Dion. 

 

 

 

 

VÍDEOS RELACIONATS