Neus Català, la força de la rebel·lia

Neus Català, la força de la rebel·lia

Neus Català, la força de la rebel·lia

David Bassa / Jordi Ribó Actualitzat
TEMA:
Antifeixisme
Neus Català

Neus Català

La primera imatge que m'ha vingut al cap en saber la notícia de la mort de la Neus, és la seva rebuda, el gener del 2002, al seu petit pis de Sarcelles, un atapeït municipi de la rodalia de París. Una "banlieue" farcida de blocs de pisos alts i atrotinats, on ella hi vivia sola. El seu marit, en Félix, havia mort tot just l'estiu abans, als 92 anys. Ella en tenia 86. I era tot energia i caràcter.

En Jordi i jo hi érem per entrevistar-la i fotografiar-la per al llibre "Memòria de l'infern" (Edicions 62, març del 2002), un recull de relats biogràfics dels 21 catalans que aquell 2002 encara eren vius i podien recordar l'infern de l'holocaust al qual havien sobreviscut. Eren els últims testimonis d'un total de més de 3.000 republicans catalans que havien estat deportats als camps d'extermini del III Reich, amb el vistiplau de Franco. D'aquells més de 3.000, la gran majoria van morir sota el jou de les SS. Però alguns van aconseguir sobreviure. I la Neus era una d'elles.

 

 

Forta, decidida, la Neus era una dona de pel·lícula, un personatge de novel·la. La seva vida ha estat una consecució de capítols trepidants, començant per la guerra del 36, que la va agafar en plena carrera d'Infermeria, que va acabar a corre-cuita per poder atendre els ferits de l'exèrcit republicà. Fugint de les forces d'ocupació franquistes, la primera setmana del febrer del 1939 la Neus va travessar la frontera amb 180 nens al seu càrrec. A l'altra banda dels Pirineus de seguida va entrar en contacte amb la resistència francesa i els maquis catalans, i es va casar amb el guerriller occità Albert Roger, fins que tots dos van ser detinguts per la Gestapo el novembre del 1943. Ella va ser deportada a Ravensbrück. Ell, a Bergen-Belsen. Quan el 5 de maig del 1945, els aliats van alliberar els camps nazis, la Neus va poder recuperar-se, però l'Albert –com la gran majoria de deportats- ja no.

Però això no va fer defallir la Neus, que va conèixer el guerriller segovià Félix Sancho. Alumne d'Antonio Machado, en Sancho era un seductor nat i, també, un guerriller de pedra picada. De fet, era un dels més alts comandaments de la resistència francesa. Amb ell, la Neus va tornar a començar una nova vida, sempre vinculada a l'antifeixisme. De fet, el dia abans de l'alliberament de Ravensbrück, a Catalunya la Guàrdia Civil havia detingut el germà de la Neus, Lluís Català, en una operació contra els maquis. Detingut, empresonat i inicialment condemnat a mort. Aquell era el context de la Neus. Un context que l'empenyia a un activisme granític, sempre amb l'antifeixisme, sempre amb el republicanisme, sempre amb l'esquerra, amb la Pasionaria, amb el PSUC, dirigint l'associació Mujeres Antifascistas Españolas, sent secretària nacional de la Unió de Dones de Catalunya, publicant estudis sobre la resistència i la deportació. Sempre al peu del canó.

Fins i tot, estant presonera de les SS a Holleischen (un dels molts kommandos sorgits al voltant del camp central de Ravensbrück, que s'havia fet petit per encabir les constants arribades de deportades), la Neus se la jugava boicotejant les màquines que fabricaven bales i bombes per al III Reich. "Maschinen kaputt!! Maschinen kaputt!!" cridava sovint la Neus després d'haver provocat l'encallament de la màquina, i fer malbé una nova comanda de bales que no arribarien mai al front nazi. Això suposava sempre un càstig per a tot el kommando i l'acumulació de sabotatges va arribar fins a Berlín, i va situar la Neus en el punt de mira. Però això passava a finals del 1944, quan la guerra començava a girar, el III Reich perdia posicions i als voltants de Holleischen els escamots de la resistència txeca cada cop eren més bel·ligerants. Aquell desori bèl·lic va salvar el kommando de la Neus en el que segurament va ser el seu moment més crític.

La Neus va sobreviure a mil i una batalles, totes dures i punyents. Era una dona forta, decidida i determinada. Aquell gener del 2002, al seu pis de Sarcelles, després d'haver recordat tot l'horror de l'holocaust i d'haver repassat fugaçment la seva vida, la Neus somreia i ens explicava que, com cada any, aquella primavera tornaria a peregrinar fins a Ravensbrück. Però aleshores va deixar de somriure i es va posar seriosa: "Aquest any, però, hi aniré enfadada i amb la bandera republicana perquè l'any passat, al memorial de Ravensbrück, els carallots dels alemanys hi van posar la bandera monàrquica! Què s'han cregut! L'única bandera que ens representa és la republicana!". Aquesta era la Neus Català.

ARXIVAT A:
Antifeixisme Nazisme

NOTÍCIES RELACIONADES