Les cambres secretes de plaça Catalunya: del poder dels bancs a les multinacionals

Plaça Catalunya és el centre neuràlgic de Barcelona i un dels llocs de poder de la ciutat. I si al segle XX, eren els grans bancs qui tenien els seus centres insígnia als principals edificis de la plaça, ara, els han substituït les grans cadenes internacionals que ocupen les antigues i mastodòntiques seus de les entitats.

La propietat dels edificis, també ha canviat de mans. Abans eren de les entitats que van fer i desfer a l'Espanya del segle XX (com l'antic Banc Espanyol de Crèdit, Telefónica o BBVA), i ara, aquests edificis són de fons d'inversió, multimilionaris discrets com Daniel Maté (tal com va avançar TV3) i la família De Andrés Puyol; o d'altres àmpliament coneguts com Amancio Ortega.

Soterranis i magatzems amb sorpresa

Però tot i els canvis, el passat segueix ben present en alguns racons de la plaça, sobretot, soterranis i sales alienes a tots els turistes i barcelonins que trepitgen la plaça Catalunya dia a dia. Un equip de TV3 ha pogut entrar a una de les últimes cambres secretes que queden a la plaça.

A tocar de plaça Catalunya, de fet, en un dels edificis contigus a l'antic Banesto, avui, salomònica seu d'una de les companyies més poderoses del món, Apple, s'hi troba la botiga insígnia de l'alemanya Adidas. Cada dia rep riuades de turistes que compren les botes de Messi, samarretes del Reial Madrid o de la selecció espanyola i alemanya.

Però baixant les escales, més profundes i llargues que les d'un soterrani normal, hi ha una porta de ferro blindat que sembla paralitzada en el temps. Condueix a un magatzem estrany, amb una segona porta de reixes també d'acer al costat de les taquilles dels treballadors. La sensació és de búnquer. Però no és cap refugi antiaeri de la Guerra Civil Espanyola, i això es percep pels centenars de taquilles amb claus doblegades que hi ha a les parets. Són caixes fortes, amb un pany on encaixen dues claus diferents.

Cambres cuirassades aturades en el temps

A l'antiga caixa cuirassada del Banc Central, que fins als noranta, tenia una de les seves seus en aquest emplaçament, ara s'emmagatzema roba i es fan reunions de treballadors.

Encara hi ha les caixes fortes, amb els seus panys, on encaixaven dues claus, les que havien de tenir el client i el banquer, per poder accedir a les joies, diners, lletres de canvi, i en definitiva, secrets de família.

Però no és l'única cambra cuirassada d'un antic banc que és en un hàbitat que ja no és el seu. La botiga Zara que fins fa pocs anys era la històrica seu del BBVA (antic Banc de Bilbao) encara la manté i, de fet, de cara al públic, encara es poden veure a l'escala senyorial les antigues pintures del banc que recorda el seu passat colonial. Passa el mateix amb l'antic Banc Central del famós atracament dels anys vuitanta, que en pocs mesos, serà un Primark. Totes aquestes cambres es mantenen perquè és massa car desmantellar soterranis blindats com aquest.

En la majoria de casos, la venda al detall ha substituït la banca, però en una altra època era la restauració. A finals dels noranta, l'antic Banc de Biscaia ja va tancar portes per deixar pas a un nou i flamant Hard Rock Café. Més recent és la substitució de l'edifici Ibercaja (casa Bosch i Alsina), cantonada amb ronda Universitat, per un establiment Txapela, on en tots dos casos no se sap segur si es manté la cambra cuirassada.

Qui sí ho ha fet és Apple, que també en tenia una de ben gran al soterrani i que era de Banesto (o l'antic Banc Espanyol de Crèdit). El seu arrendatari llavors, De Andrés Puyol, va fer una reforma integral al gust del seu nou llogater, tot i que el local i l'edifici ha acabat en mans d'Amancio Ortega.

La seu de la fundació de l'antiga Caja Madrid (ara Bankia) també va retirar-se de la cantonada amb ronda Universitat per deixar pas a Desigual i Huawei. Aquí sí que no hi ha cap cambra, ja que no es feien tasques purament bancàries. I de fet, va ser Caixa Terrassa qui tenia la seva seu institucional a Barcelona a una de les plantes i que, amb la crisi, va acabar a mans del BBVA quan va adquirir Unnim.

L'únic edifici que no ha canviat ni de mans ni d'us. És el Banc d'Espanya, i és aquí on es guarda tot el diner en efectiu que es reparteix a totes les sucursals d'entitats bancàries de Catalunya. Això sí, el diner està ben guardat en una cambra cuirassada soterrània on molt pocs poden entrar. Tampoc CaixaBank ha retirat la seva presència, ja que té una sucursal on sempre l'havia tingut (des dels anys setanta en substitució de la Casa Baltà), però en cap cas és ni ha estat mai una seu comparable a la de la resta d'entitats.

Canvis de propietaris: de bancs a fons i fortunes locals

El poder no només s'ha traspassat de cara al públic, amb el canvi de la banca a la venda al detall, els edificis també han canviat de mans. Si bé els edificis d'aquesta plaça havien estat durant dècades en les mateixes mans, amb preus ja molt elevats, això no havia cridat l'atenció de les grans marques de roba, que es decantaven pel Portal de l'Àngel o plaça Catalunya, n'és un exemple l'experiment fallit de Marks&Spencer.

Que el número de transaccions d'edificis s'hagi accelerat en els darrers anys a la plaça Catalunya després que molts dels immobles seguissin en les mateixes mans durant dècades i dècades és un procés lògic per al conseller delegat de Cushman & Wakefield, Oriol Barrachina. Ho atribueix, sobretot, "a l'arribada de turisme a Barcelona i la integració de la plaça com eix comercial més enllà d'El Corte Inglés", tot i que això no ho és tot. "L'arribada d'Apple a la cantonada amb passeig de Gràcia, ha consolidat la plaça a nivell comercial, ja que tot i ser un eix vertebrador natural dels principals carrers comercials, abans no tenia aquest atractiu ni per a les marques ni per als inversors", recorda Barrachina.

Però si augmenta el flux de persones que rodegen la plaça, les marques volen tenir-hi un establiment, i si són concorreguts, també augmenten les rendes que han de pagar als propietaris dels edificis. És això el que ha cridat l'atenció dels grans inversors: des d'institucionals, a fortunes locals com fons d'inversió estrangers.

Cushman & Wakefield és la consultora que ha fet d'intermediària de més del 80% de les multinacionals que s'han instal·lat en els darrers anys i recorda que en un principi "les marques que buscaven local a Barcelona volien o passeig de Gràcia o Portal de l'Àngel, però plaça Catalunya ni s'ho plantejaven".

Segurament, la transacció més important de la plaça és la de l'edifici Banesto, on és Apple, i que Amancio Ortega va comprar en dues fases a través de la seva patrimonial Pontegadea. El 2012 va pagar 44 milions d'euros a la família De Andrés Puyol (amb qui Apple va fer l'arrendament) pel local comercial que fa cantonada entre plaça Catalunya i passeig de Gràcia.

Aquest local va canviar de mans sis vegades en deu anys, reflex de la bombolla immobiliària (de fet, De Andrés Puyol ho havia comprat només dos anys abans, el 2010, a la immobiliària Ballester y Monteverde). Precisament, és aquesta immobiliària qui tenia en propietat la resta de l'edifici, però amb una hipoteca molt elevada de 64 milions d'euros i que amb l'esclat de la bombolla passaria a mans de la Sareb, i després, seria comprat pel mateix Amancio Ortega per 44 milions d'euros.

Al costat del Banesto, hi havia l'antiga Caja Madrid. Aquesta propietat no és vertical, sinó horitzontal, per tant l'edifici no pertany només a un sol propietari com el BBVA (que té les plantes superiors provinents de l'antiga CaixaTerrassa i després Unnim), sinó que les plantes comercials més lucratives i que abans pertanyien a Caja Madrid (després Bankia) es van dividir.

Precisament, Bankia va vendre a la família De Andrés Puyol el local que té de llogater Desigual (i on abans hi havia l'obra social de la Fundació Caja Madrid). Al seu costat, el local de Huawei també era de Bankia, però va passar a mans del fons canadenc BMO per 28 milions d'euros l'any 2018.

Amancio Ortega és també el nou propietari des de fa pocs anys d'un dels altres edificis emblemàtics de la plaça, la històrica seu del Banc de Bilbao (BBVA actualment). La seu, no era del banc, que se l'havia venut al fons alemany Deka Inmobilien (propietari del Triangle, on està situat l'FNAC a la mateixa plaça). Per tant, el fundador d'Inditex va pagar uns 100 milions d'euros l'any 2013 per anys després instal·lar-hi un Zara. L'operació de Deka va ser un "pelotazo" en tota regla, ja que va comprar-li la seu al banc (que necessitava vendre-la urgentment) per uns 80 milions d'euros, i la va vendre quatre anys després per 20 milions d'euros més.

Però les transaccions a plaça Catalunya continuen succeint. L'immoble que ha canviat de mans fa poc després de gairebé un segle en les mateixes mans és l'edifici Telefónica, que tal com va avançar TV3, la companyia de telecomunicacions va vendre per uns 100 milions d'euros al multimilionari basc resident a Suïssa Daniel Maté.

En una altra informació, TV3 també va avançar la transacció de l'edifici de l'antic Banc Central. L'immoble pertanyia a IBA Capital, un fons francès que l'ha traspassat fa poc a un fons d'inversió liderat per Bankinter, però on participen també molts inversors locals de Barcelona. Aquest edifici, que originàriament havia estat la Banca Arnús, és significatiu pel famós atracament del Banc Central als vuitanta, i que a finals dels anys noranta va passar a mans dels magatzems Marks & Spencer, que el va comprar i rehabilitar.

Amb el nou mil·lenni, els britànics se'l van tornar a vendre a El Corte Inglés que va posar un Sfera (la marca que havia de rivalitzar amb Zara i Mango). És en plena crisi econòmica l'any 2013, quan la cadena de magatzems espanyola se'l va vendre a IBA Capital, que continuarà de gestor tot i no tenir-ne la propietat, i que tindrà de llogater un Primark.

Una plaça reflex de l'especulació del mercat immobiliari

De fet, just al costat d'aquest edifici, hi ha l'antic Banc de Biscaia que en ser fusionat amb el Banc de Bilbao i esdevenir en BBV (BBVA més tard) va vendre l'any 1996 l'edifici a la família Huguet (a través de la societat Parje) i que en aquell moment va pagar 9 milions d'euros (1.500 milions de pessetes) per una superfície d'uns 7.100 metres quadrats. Un preu, que vist amb la perspectiva actual, és molt baix si es té en compte que l'edifici del costat del Banc Central amb uns metres molt similars, s'ha venut per uns 100 milions d'euros, deu vegades més en poc més de vint anys.

Va ser també a finals de segle XX quan la històrica banca francesa Société Générale venia la seva seu a Núñez y Navarro per uns 20 milions d'euros (3.000 milions de pessetes). Un edifici que en cap cas era l'antiga Casa Joan Pou rehabilitada de l'any 1919, sinó un edifici nou de maó construït a finals dels setanta.

O l'actual Hotel Olivia Plaza, ara en mans de l'empresari propietari de la cadena Manuel Valderrama que va comprar per uns 26 milions d'euros l'edifici a Servihabitat, filial immobiliària de La Caixa en aquell moment. Valderrama és també propietari de les bodegues Mas Tinell de Vilafranca (famoses per ‘regar' la boda de la infanta i Iñaki Urdangarin). Servihabitat l'havia comprat uns anys abans al grup japonès Shin Ei per uns tres milions menys. Històricament hi havia hagut el Banco Comercial Transatlántico, però va passar a ser un Deutsche Bank quan a finals dels anys vuitanta els alemanys van absorbir aquesta entitat (el mateix va passar amb la històrica seu de l'actual plaça Cinc d'Oros. Al costat de la sucursal bancària, va haver-hi entre d'altres, una cafeteria-gelateria.

Els edificis que no han canviat de mans són el Banc d'Espanya, encara en mans de l'Estat, i El Corte Inglés, que des dels anys seixanta és l'edifici que més sobresurt de tota la plaça. Únicament, amb l'ampliació posterior, la cadena de magatzems ha de pagar un lloguer per la cantonada que dona amb el carrer Fontanella a Luís Pons Casademunt, tal com va explicar El Confidencial fa uns anys.