L'ajuda humanitària a Veneçuela, una arma per desautoritzar Maduro

El conflicte de Veneçuela és, des de fa temps, un conflicte per preservar la veritat, la legitimitat i els arguments polítics amb l'objectiu de fer decantar la balança de les opinions públiques cap "al cantó bo de la història".

La crisi de Veneçuela no és, en el fons, una crisi humanitària. Perquè el govern ha tingut i té, malgrat la mala gestió, diners. Una de les particularitats de l'Estat veneçolà és precisament aquesta: és un Estat rendista, perquè el 96% del seu capital prové de les rendes que li proporciona l'exportació del petroli.

Ha basat tota l'economia al voltant d'aquest negoci: l'Estat és l'únic que té potestat de cobrar pels barrils venuts, l'Estat reparteix diners als empresaris que importen el que és necessari per al país i l'Estat gestiona el pressupost i decideix quines partides es dediquen a educació, salut o ajudes socials.  
 

El problema de qui gestiona la renda petrolera

Així que, de dòlars per compensar la falta de medecines o de productes bàsics, n'hi ha hagut, almenys fins ara. Potser començaran a faltar a partir d'ara, perquè el bloqueig econòmic que ha començat a imposar els Estats Units fa que els petrolers no puguin carregar el cru als ports i que el Brasil no pugui pagar l'electricitat que Veneçuela li subministra, per posar només dos exemples.

El problema és, de nou, qui gestiona la renda petrolera, a què es dediquen aquests dòlars, quants se'n perden pel camí i quins sectors empresarials -necessàriament propers a Nicolás Maduro i el govern- s'estan enriquint amb tota aquesta crisi.

El cercle de poder al voltant del president és tancat, impermeable a les demandes de les seves pròpies bases. Se'n queixen els chavistes crítics, els que es van creure a fons el projecte de socialisme del segle XXI d'Hugo Chávez i potser encara hi creuen.
 

Decantar el pols cap a Guaidó

És inevitable preguntar-se quin objectiu té enviar tones i tones de menjar a la frontera sabent que el govern no les deixarà entrar. És un element més per fer decantar el pols cap al cantó de Juan Guaidó, un pols que continua sent intens, tres setmanes després de l'inici del desafiament. S'han mogut algunes peces i els costos del govern per mantenir una postura immobilista cada vegada poder ser més alts.

Tant el Grup de Contacte -liderat per l'Uruguai i la Unió Europea- com un outsider tan poc sospitós com l'expresident Pepe Mujica, demanen eleccions presidencials anticipades, lliures i transparents. La disposició de Maduro de negociar amb qui sigui, quan sigui i on sigui, aquest cop potser ja no és suficient.