De l'"America First" del 2016 a l'"America Alone" del 2020: la política exterior de Trump

Si mirem al futur, quin cop de timó mantindran els Estats Units, en els pròxims anys, amb ell o sense ell a la Casa Blanca?

Per què fer la pau amb Corea del Nord, i voler ofegar amb sancions Cuba, Veneçuela i l'Iran?
I Rússia, és enemic o amic, ara? Però, sobretot, com ha redirigit Donald Trump l'inevitable enfrontament econòmic amb la Xina?

Buscar un mínim comú denominador en la relació de Trump amb el món és sinònim d'obrir hipòtesis, mirar coherències i tenir dificultats per trobar-hi lògiques. N'hi ha tres que engloben aquests quatre anys de mandat:

1. Ha qüestionat la globalització.
2. Ha reorganitzat les aliances històriques dels Estats Units.
3. Ha destruït el llegat del seu predecessor, Barack Obama.

Al rerefons de tot plegat, però, hi ha una idea força: remuntar l'economia, fer recuperar el poder adquisitiu a les classes mitjanes nord-americanes. Trencant, quan ha calgut, amb el multilateralisme polític i econòmic, i replegant-se.

"Crec que hi ha hagut una reorientació cap a aspectes que abans no es discutien i que en aquests moments es posen en qüestió: sobretot en coses com el lliure comerç, la relació amb la Xina, i el concepte de globalització", analitza Carles Boix, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Princeton, a l'estat de Nova Jersey, que també destaca que el president dels Estats Units ha estat coherent, sobretot, amb aquesta promesa electoral, feta als que li van fer guanyar les eleccions el 2016.

Les carpetes amb les quals s'ha anat trobant en política internacional, segons ell, han respost a aquestes lògiques: reduir la despesa militar, reorganitzar els tractats de lliure comerç amb el món i posar el seu "America First" al capdavant de tot.

La carpeta afgana: "Totes les tropes, a casa per Nadal"

Reduir la presència de tropes en zones de conflicte va ser una de les primeres ordres que Trump va donar als responsables del Pentàgon. A poc a poc, s'ha anat complint.

A l'Afganistan, ara hi queden uns 4.000 soldats, menys de la meitat dels efectius que hi havia a principis del mandat. Fa deu anys n'hi havia arribat a haver 100.000.

La retirada arriba després de signar un acord històric amb els talibans que ha acabat amb 18 anys d'enfrontaments i ocupació. La va iniciar un altre republicà, George Bush, però Obama no va ser capaç de tancar-la. És un dels èxits de Trump i un dels aspectes que més li valora Boix: "No hi ha hagut pràcticament soldats morts durant el seu mandat".
 

La carpeta siriana: marxar del vesper sirià un cop derrotat Estat Islàmic

Trump va arribar a la Casa Blanca amb Estat Islàmic encara per abatre i amb una guerra a Síria que causava l'èxode de refugiats cap a Turquia i Europa més important en dècades.

La carpeta siriana era densa i sense rèdits clars, pel president. Intervenir-hi militarment només tenia sentit per fer desaparèixer Estat Islàmic literalment del mapa. Un cop fet això, i abatut Abu Bakr al-Bagdhadi amb l'ajuda de les Forces Democràtiques Sirianes, Trump va complir amb la promesa de retirar-se del nord Síria iva deixar els fins aleshores aliats kurds a la mercè de Turquia, i a Rússia com a potència dominant al país.
 

La carpeta iraquiana: l'Iraq es converteix en escenari de l'enfrontament amb l'Iran

D'on no es poden acabar de retirar els Estats Units és de l'Iraq. Aquí, els interessos petroliers continuen sent motiu per tenir-hi tropes. La desaparició d'Estat Islàmic, a més, ha convertit de nou en enemigues les milícies xiïtes proiranianes.

L'Iraq s'ha convertit, amb Trump, en l'escenari del moment de més tensió del seu mandat: l'assassinat del general Qasem Soleimani, la mà dreta en qüestions militars de l'aiatol·là Ali Khamenei.

El món va aguantar la respiració aquell dia. Però no va començar cap guerra. Les temudes represàlies iranianes es van convertir en una tragèdia aèria: un avió d'Ukraine International Airlines va ser abatut per dos míssils de curt abast llançats per Teheran: "Un error humà en temps de crisi degut a la temeritat dels Estats Units ha causat el desastre", deia el ministre d'Exteriors de l'Iran, Mohamed Javad Zarif, a Twitter.
 

La carpeta iraniana: Trump no creu en un món multilateral

Trump ha fet saltar pels aires la principal fita diplomàtica de l'última dècada, i que, a més, portava la marca del seu predecessor, el president Obama. Ha rebentat un exitós exemple de multilateralisme: l'acord nuclear iranià, el compromís de l'Iran amb les principals potències mundials de no desenvolupar tecnologia atòmica capaç de ser usada amb finalitats militars.

Trump, en total sintonia amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, no creu que l'acord nuclear mantingui a ratlla el govern de Hassan Rouhani, malgrat que l'Iran fins aleshores havia complert; així ho confirmaven les inspeccions favorables de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA). Pel professor Boix, és l'exemple més clar del Trump "unilateral, que ha imposat els seus interessos per sobre dels dels altres".
 

La carpeta israelianopalestina: Trump dona llum verda al somni sionista

Interessos particulars que al Pròxim Orient coincideixen al 100% amb els del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Trump li ha comprat totes les propostes, a Netanyahu: la de desentendre's de l'acord nuclear, però també la de reconèixer Jerusalem com a capital indivisible d'Israel, o sigui, només per als israelians. Una coincidència que es dona per afinitat ideològica i per necessitat d'acontentar el sector evangelista del Partit Republicà.

Un cop arrabassada als palestins la possibilitat de poder considerar Jerusalem com a capital d'un futur estat, queda un altre pas: annexionar-se un terç de la Cisjordània ocupada. Tot, segons un pla que pretén imposar la pau a base de prebendes econòmiques i que té l'origen en el primer viatge internacional del mandat de Trump. Recorden quina va ser la primera capital que va trepitjar?
 

La carpeta saudita: armes, petroli, i canvi de pesos

El primer viatge de Trump a l'estranger va ser a Riad, la capital de l'Aràbia Saudita. Allà, Trump va acabar de tancar un luctuós acord de venda d'armes, per valor de 160.000 milions de dòlars. Armes a canvi de petroli i de considerar la possibilitat d'una aliança estratègica -i un futur reconeixement- amb Israel.

Trump ha estat el promotor de l'acord de pau que Netanyahu ha signat amb els Emirats Àrabs i Bahrain. De fet, són països que mai han estat en guerra. Per què aliar-los, doncs?

En primer lloc, perquè converteix en aliat el sunnisme wahhabita dels estats del golf Pèrsic, àvid de tenir un paper de garant de l'esplanada de les Mesquites, on hi ha un dels tres llocs sants de l'islam. Però sobretot, perquè aïlla, encara una mica més, l'Iran; tant de la regió com del món.

Per Boix, "ja hi havia una relació 'de facto' entre els Emirats i Israel; el que s'ha fet ara és formalitzar-la. I l'acostament saudita també respon a una raó estratègica, pel canvi de pesos que hi ha al Pròxim Orient", diu en referència al paper preponderant de l'Iran a Síria, l'Iraq i el Iemen.
 

La carpeta xinesa: una balança desigual, un enfrontament inevitable

Boix està convençut que el que segur que quedarà d'aquest primer mandat de Trump és una "reorientació cap a coses que abans no es discutien i que en aquests moments es posen en qüestió: sobretot, el lliure comerç, la relació amb la Xina i el concepte de globalització...".

Trump ha hagut d'enfrontar-se a l'evidència que la globalització ha tingut efectes estructurals negatius en el teixit industrial del seu país. I que la balança comercial és cada any una mica més desigual, i sempre a favor de la Xina. Una pèrdua de teixit industrial que afecta sobretot la classe mitjana blanca que, contra pronòstic, va votar majoritàriament per Trump el 2016.

"Trump és, volgudament, una persona que diu que trencarà amb la globalització que perjudica uns determinats sectors d'aquestes societats postindustrials."

Ja en el seu primer viatge a la Xina com a president ho va tenir clar: calia renegociar l'acord comercial i tancar-ne un de més favorable. Un pla que estava convençut que li asseguraria la reelecció.

Però negociar quan no es tenen tots els trumfos a la mà és negociar en debilitat, i aquí va aparèixer el Trump home de negocis. Els Estats Units van ordenar imposar aranzels a la Xina per valor de 50.000 milions de dòlars el març del 2018, només quatre mesos més tard del seu viatge a Pequín. l'excusa van ser les "pràctiques deslleials de comerç, el robatori de propietat intel·lectual i la transferència forçada de tecnologia nord-americana a la Xina". El govern xinès va respondre posant taxes a més d'un centenar de productes nord-americans, sobretot agrícoles.

Gairebé dos anys després d'estira-i-arronsa de guerra comercial, el 15 de gener del 2020 es va firmar una primera fase de l'acord comercial bilateral. "Un pas transcendental que mai abans s'ha fet amb la Xina", va dir Trump, "cap a un futur comercial just i recíproc."

La signatura de l'acord garantia justícia econòmica i seguretat per als seus votants predilectes: els treballadors del cinturó industrial. Però poques setmanes després, la Covid-19 va arribar als Estats Units i, des d'aleshores, la Xina ha tornat a ser el centre de tots els mals, pel president.

La seva gestió improvisada i erràtica de la pandèmia no ha ajudat a apaivagar la crisi econòmica que el coronavirus ha causat. Tampoc les més de 230.000 morts registrades als Estats Units.

Trump no ha dubtat a responsabilitzar el govern xinès de l'expansió del coronavirus al món. Però ningú dubta que la Covid podria arrabassar-li la reelecció. El fet d'haver-la superat, ell personalment, s'ha presentat en campanya com una metàfora de com el país també es pot sobreposar. Però les enquestes no li han estat favorables en cap moment.

La carpeta nord-coreana: el primer president dels EUA que trepitja Corea del Nord

En segon pla queden els intents de Donald Trump de presentar-se com un mestre de la diplomàcia. Les dues trobades amb el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, van captar l'atenció de tothom. I, en particular, la imatge del president nord-americà creuant el paral·lel 38 i trepitjant territori nord-coreà era històrica. Però la fita s'ha magnificat. Els intents de desnuclearització de Corea del Nord han quedat a mitges, ara per ara. Kim Jong-un continua ensenyant el seu armament al món tot i que, això sí, ha deixat de fer assajos nuclears.

Trump no ha tingut problemes en apropar-se a un estat autàrquic i socialista com Corea del Nord, però, en canvi, amb un país amb característiques semblants, com Cuba, l'estratègia ha estat tota una altra. A poc a poc, amb mesures preses a comptagotes, ha endurit l'embargament comercial, econòmic i financer com no ho havia fet cap president abans. I, evidentment, ha tirat per terra els esforços diplomàtics fets per l'administració Obama.

A finals de mandat, fins i tot, ha prohibit que els pocs nord-americans que encara tenen opció d'anar a Cuba, que són molt pocs, trepitgin els hotels de l'estat cubà. Ho ha fet més necessitat que mai del vot anticastrista i antibolivarià, de Florida, un "swing-state" que necessita de totes totes, si vol guanyar la reelecció.

La carpeta de les organitzacions i els tractats internacionals: Trump abandona el planeta

Els aplaudiments i crits d'alegria als jardins de la Casa Blanca després d'anunciar la retirada dels Estats Units de l'acord de París pel clima van ser tímids. La decisió va ser una de les primeres gerres d'aigua freda que Trump ha llençat contra el sistema de Nacions Unides; i el seu negacionisme sobre el canvi climàtic ha estat un dels principals motius de la seva impopularitat al món.

També va fer pujar enters a Greta Thunberg, la jove activista que va gosar desafiar-lo en públic. Però el fet és que el 45è president dels Estats Units s'ha desentès de tots els fronts que li han desagradat.

Ha marxat de l'Organització Mundial de la Salut, del Consell de Drets Humans, de la Unesco i de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA).

També s'ha desprès de totes les obligacions que no li donen rèdits econòmics. No feia ni dos mesos que era a la Casa Blanca que ja havia abandonat l'Aliança Transpacífica (TPP), ha renegociat el NAFTA amb els veïns Canadà i Mèxic; i, malgrat que sempre ha mostrat bona sintonia amb Vladímir Putin, no ha renovat amb Rússia ni el Tractat sobre Forces Nuclears de Rang Intermedi, ni el de Cels Oberts. I ha arribat a insinuar que es retiraria de l'OTAN en cas d'un segon mandat.

El seu "America First" portat fins a l'extrem. "America First i Alone".