Ceuta, la presó dels treballadors transfronterers

El 13 de març del 2020, amb molt poques hores de marge, els treballadors transfronterers de Ceuta van haver de prendre una de les decisions més difícils de les seves vides.

Fins aquell moment, treballaven a Ceuta de dia i retornaven al Marroc de nit, perquè l'estatus de transfronterers els impedeix pernoctar a la ciutat autònoma.

Amb el tancament de fronteres entre Espanya i el Marroc van haver d'escollir: es quedaven a Ceuta i conservaven el seu lloc de treball, o bé retornaven al seu país per estar amb la família i perdien els seus contractes laborals.

Dels 2.400 treballadors transfronterers, unes 300 persones van escollir la feina: quedar-se a Ceuta, tenir la possibilitat de seguir ajudant la família amb part del sou, però assumint que durant un temps incert, els deixarien de veure en persona.

Al final aquest temps sense poder veure la família ha estat, ni més ni menys, que dos anys i dos mesos.

Primer, perquè la frontera terrestre ha estat tancada. I després, perquè als transfronterers no se'ls permet sortir de Ceuta per mar, cosa que els hauria donat la possibilitat d'entrar al Marroc en vaixell o en avió des de la península.

El resultat ha estat que durant tota la pandèmia i fins avui dia han estat tancats a Ceuta, com si fos una presó. Treballant, cotitzant, però aïllats de la seva família. Per a ells, no hi ha hagut cap excepció administrativa humanitària.

A 10 metres de la família sense poder-los abraçar

Mohammed Bouhlal és treballador de la construcció i lampista a Ceuta des de fa vint anys. Viu a Benzou, l'últim barri de la ciutat per l'oest, a molt pocs metres del pas fronterer.

Ell és de Belyounech, el poble situat ja a l'altra banda de la frontera, que està literalment enganxat a les tanques de Ceuta.

A la banda marroquina hi té la dona i la seva filla de set anys. Es van separar el març del 2020, moment en què va tancar la frontera. Només s'han vist, físicament, en una ocasió, quan en Mohammed es va acostar tant com va poder a la tanca.

Veure's i no poder-se abraçar els va fer tant de mal, que des d'aleshores van decidir que només es veurien per videoconferència.

"Casa meva és aquella d'allà, al costat de la de color blau", ens explica mentre l'assenyala amb el dit. "La tindria a cinc minuts caminant".

Lakbira Ijamai es troba en una situació molt similar, però en el seu cas a la zona sud de Ceuta. Ella té casa seva i la família a Fnideq, la ciutat del nord del Marroc més propera a la frontera.

Des dels merlets de les muralles reials, relata la frustració de veure casa seva des d'Espanya i no poder-hi tornar. "És sortir al mar i veure casa meva. La condició de transfronterers és una condemna, per a nosaltres".

A l'altra banda de la frontera l'esperen la mare i el fill de vint-i-quatre anys. Aquí manté el contracte que li permet cuidar una persona gran, però li ha caducat el passaport marroquí i el certificat de residència.

Per renovar els dos documents, ho haurà de fer al seu país i per això té dubtes de quant tardarà a aconseguir-los i poder tornar a entrar a Espanya.

La incertesa constant, accentuada per les pròrrogues del tancament de fronteres, ha fet que entrés en depressió en moments que haurien de ser de gran celebració, com el Ramadà. "Vaig estar-me dotze dies al llit. No em podia aixecar de la pena que sentia", relata la Lakbira.

300 transfronterers en reivindicació constant

L'únic que els ha alleujat durant aquest temps ha estat el front comú i la pinya que han fet tots els treballadors bloquejats a Ceuta. Cada setmana des de l'agost del 2021 s'han concentrat davant la delegació del govern espanyol.

Han reivindicat visats humanitaris que els permetessin entrar i sortir d'Espanya per via terrestre. També han demanat que, si això no era possible, els deixessin sortir per mar cap a la Península per després accedir al Marroc per via marítima o aèria.

Han reivindicat que no se'ls bloquegessin els comptes bancaris si a algú dels transfronterers els finalitzava el contracte laboral, com a algunes dones els ha passat quan ha mort la seva empleadora.

Però a cap d'aquestes peticions han obtingut una resposta administrativa que els fes més suportable el dia a dia. A poques hores de la reobertura de les fronteres s'han tornat a manifestar, després que l'última estocada fos l'anunci que ells podrien passar la frontera catorze dies més tard que els ciutadans espanyols i residents a l'espai Schengen.

La mort, esperant les solucions que no han arribat

El bloqueig dels transfronterers ha tingut, com a última derivada, no poder enterrar els familiars morts al Marroc o no poder repatriar els cossos dels treballadors morts dins la ciutat autònoma.

Touria Zarhouni, cuidadora a Ceuta, va perdre l'any passat la mare i el marit. Vivien a Tetuan, i amb el tancament de fronteres no va poder-se'n acomiadar.

"Vaig deixar quatre persones a casa i quan torni, si és que acabo tornant, n'acabaré trobant només dues", lamenta. La seva empleadora no li va renovar el contracte i s'ha quedat sense els papers de transfronterera. "Estic com un ocell sense ales, no em puc moure".

Al cementiri de Ceuta hi ha alguns transfronterers que han mort durant la pandèmia. L' Aicha tenia només trenta-dos anys quan va morir. La seva família no ha pogut repatriar-ne el cos.            

Tot aquest patiment innecessari, denuncien els que queden en vida, s'hauria pogut evitar amb només una mica de voluntat política.