A la boca del lleó
"Os vamos a joder el triplete", em va dir un aficionat de l'Athletic envoltat de milers d'aficionats de l'Athletic. Així em va rebre San Mamés minuts abans que comencés la final. La meva idea era veure el partit tranquil·lament a casa, a Deusto, però les obligacions paternes em van conduir directament a l'estadi del rival on, sobre la gespa del camp, s'havien instal·lat pantalles gegants connectades amb Mestalla.
Enllaç a altres textos de l'autor
Dani Gómez Amat
Redactor de política a "El matí de Catalunya Ràdio"
"Aita, tapa't la samarreta del Barça", em pregava el meu fill petit aclaparat per l'ambient, sense adonar-se que ell i el seu germà també la portaven posada. Camí del cau dels "lleons" ens havíem creuat mirades còmplices amb un parell més de seguidors culers igual de perduts que nosaltres.
Els bilbaïns van omplir San Mamés exultants, amb ganes de festa i segurs de la victòria. L'"speaker" contractat per a l'ocasió verbalitzava aquest sentiment a través dels altaveus: "¿Y por qué no vamos a ganar? ¿Y por qué no vamos a soñar?"
I amb el gol de Toquero van començar a somniar. La Catedral es va situar per sobre dels núvols i va gratar el cel, mentre l'eufòria es desfermava i milers de gols cridaven "ari, ari, ari, Toquero lehendakari". Quan San Mamés crida impressiona, però encara impressiona més quan emmudeix. Els gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi van imposar el silenci, van apagar la banda sonora de la festa de l'Athletic que fins llavors es vivia a les grades del centenari estadi, el més antic de l'Estat.
Els bascos, especialment els bilbaïns, són arrauxats en el futbol, però també són justos i van caure derrotats reconeixent la superioritat del joc del Barça. Els seguidors de l'Athletic van aplaudir el capità Puyol quan va alçar la Copa per sobre del rei a qui, per cert, San Mamés també va escridassar cada cop que la càmera l'enfocava.
A la sortida del camp els meus fills, satisfets, pensaven en un dels dolços efectes col·laterals de la victòria catalana: "Demà a l'ikastola ja no ens vacil·laran." Tots tres sortíem del camp per la porta gran, amb el triplet una mica més a prop i amb les orelles plenes de regals de la que, diuen, és la millor afició del món: "¡Cómo juegan!", "Menos mal que Iniesta está lesionado, que si no..." o "No se puede evitar caer derrotado ante este Barça."
Asseguren que han perdut una batalla, però no la guerra i que l'any que ve ho tornaran a intentar. És la marca de la casa, caure i aixecar-se una i altra vegada. Són forts com el futbol que els agrada practicar. I no ho poden evitar, també són "chulos hasta en el perder", com canta un grup de la capital biscaïna. Han celebrat la derrota com una victòria i, a més, exercint de bilbaïns fins al final: "Somos mejores que el Real Madrid. A ellos el Barça les metió seis y a nosotros sólo cuatro."
Pot ser sí que són la millor afició del món.
Dani Gómez
Els bilbaïns van omplir San Mamés exultants, amb ganes de festa i segurs de la victòria. L'"speaker" contractat per a l'ocasió verbalitzava aquest sentiment a través dels altaveus: "¿Y por qué no vamos a ganar? ¿Y por qué no vamos a soñar?"
I amb el gol de Toquero van començar a somniar. La Catedral es va situar per sobre dels núvols i va gratar el cel, mentre l'eufòria es desfermava i milers de gols cridaven "ari, ari, ari, Toquero lehendakari". Quan San Mamés crida impressiona, però encara impressiona més quan emmudeix. Els gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi van imposar el silenci, van apagar la banda sonora de la festa de l'Athletic que fins llavors es vivia a les grades del centenari estadi, el més antic de l'Estat.
Els bascos, especialment els bilbaïns, són arrauxats en el futbol, però també són justos i van caure derrotats reconeixent la superioritat del joc del Barça. Els seguidors de l'Athletic van aplaudir el capità Puyol quan va alçar la Copa per sobre del rei a qui, per cert, San Mamés també va escridassar cada cop que la càmera l'enfocava.
A la sortida del camp els meus fills, satisfets, pensaven en un dels dolços efectes col·laterals de la victòria catalana: "Demà a l'ikastola ja no ens vacil·laran." Tots tres sortíem del camp per la porta gran, amb el triplet una mica més a prop i amb les orelles plenes de regals de la que, diuen, és la millor afició del món: "¡Cómo juegan!", "Menos mal que Iniesta está lesionado, que si no..." o "No se puede evitar caer derrotado ante este Barça."
Asseguren que han perdut una batalla, però no la guerra i que l'any que ve ho tornaran a intentar. És la marca de la casa, caure i aixecar-se una i altra vegada. Són forts com el futbol que els agrada practicar. I no ho poden evitar, també són "chulos hasta en el perder", com canta un grup de la capital biscaïna. Han celebrat la derrota com una victòria i, a més, exercint de bilbaïns fins al final: "Somos mejores que el Real Madrid. A ellos el Barça les metió seis y a nosotros sólo cuatro."
Pot ser sí que són la millor afició del món.
Dani Gómez
