El somni de Samuel

Misèries d'Europa i de la gestió del drama humanitari dels refugiats i refugiades

No van fotografiar el seu cos quan va arribar el 28 de gener a Barbate. No el van veure a l'altra banda de món. Molts pocs n'han sentit a parlar. El Samuel tenia 6 anys i, com l'Aylan, el nen kurd que va aparèixer mort en una platja de Turquia i va remoure consciències, tenia un somni: arribar a Europa.

Dissabte el cos de la Veronique, la seva mare, va arribar a les costes d'Algèria. Ella i el seu fill Samuel van intentar arribar a Cadis, però l'Estret es va fer ample, molt ample, i la mort va posar fi al seu futur. Com si es tractés d'un últim cop macabre, mare i fill van acabar separats, un a cada riba mediterrània. Enmig de concerts i manifestacions per acollir refugiats, esforços de vida engreixen la vergonya. Mare i fill venien del Congo. 5.000 quilòmetres els havien dut fins a l'última etapa, però els 14 quilòmetres de l'Estret al mes de gener poden ser implacables en una simple embarcació pneumàtica a rems.

El cementiri de Tarifa i el de Barbate estan plens de petites i tràgiques històries de joves que van perdre el somni. Esforços com els de l'ONG "Caminando Fronteras" són lloables, però insuficients. Ells van rebre la trucada de la mare del Samuel quan l'embarcació feia aigües. I aquest mateix telèfon ha estat clau per identificar-la i posar nom a la dona quan el seu cos va arribar aquest cap de setmana a les platges d'Algèria. Algèria ha facilitat un visat al pare perquè hi vagi des del Congo i identifiqui i enterri la seva dona, que estava malalta. El Samuel, mentrestant, espera en un dipòsit de cadàvers a Cadis. Les autoritats algerianes han reaccionat simplement amb humanitat. Europa calla. On és la nostra memòria? Ens costa entendre de debò que la violència extrema porta a la desesperació? Si a les poblacions els esborres el futur, les empenys a rebentar el present. Quantes coses es deuen haver fet malament perquè una dona i el seu fill petit morin per no seguir morint?