Una altra nit per a la història
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
Hi havia una vegada un club de futbol que mirava a Europa amb il·lusió frustrada i que admirava aquells equips que es plantaven històricament a les rondes finals de la Copa d'Europa, aquells equips que tenien una personalitat futbolística atractiva i admirable, aquells equips que golejaven amb naturalitat quan jugaven la màxima competició continental, aquells equips que guanyaven aquest títol sovint.
Es deia "Barça" i volia ser com ells, però no podia. De tant en tant, s'infiltrava entre ells, insinuava que podia competir amb ells, els guanyava, es plantava en alguna final, s'emborratxava d'esperança, però topava amb la cruel realitat. Ho tenia tot: grans futbolistes, una afició fidel, una obra arquitectònica pionera com estadi i l'atractiu romàntic dels castigats per factors incontrolables.
Es deia "Barça" i uns anys després, concretament el 7 de març del 2012, va firmar l'enèsima nit històrica del segle XXI amb una golejada imprevisible contra el Bayer Leverkusen (7-1) als vuitens de final de la Champions, l'hereva de la Copa d'Europa que havia admirat, que allargava una marca utòpica pel barcelonisme: 5 quarts de final consecutius en la competició més desitjada. Una ratxa que fins ara ha produït quatre semifinals i dos títols, però que sobretot convida a mirar amb perspectiva per adonar-nos quin moment del relat històric d'aquest club estem vivint.
No és la primera nit europea per emmarcar d'un grup especial que ja és etern, ni serà l'última. El Barça de Guardiola no s'aturarà. I no es mesurarà només en títols guanyats, també en capítols privilegiats com el d'ahir, els assistents dels qual podran dir sempre "jo hi era el dia del 7-1 al Bayer" o en el seu defecte, "jo hi era el dia que Messi va fer 5 gols a la Champions". Perquè el partit va girar al voltant de l'argentí.
Es va presentar com un tràmit, ja que el Barça controlava el desenvolupament preocupat perquè no es convertís en una anada i tornada que pogués alimentar el potencial físic alemany. Va començar fred i sense ritme, però va despertar de cop gràcies a Messi i mai més es va adormir. Un moviment profund a l'espai alimentat per una passada de Xavi, culminada amb una cullera amb tara; una diagonal pacient, coronada pel descobriment d'una escletxa en les ajudes defensives per rematar; una altra desmarcada a l'esquena de la defensa del Bayer connectada amb la passada de Cesc i un toc dolç per sobre del porter amb la dreta sota l'oposició d'un central; un exercici de fe en una pilota massa llarga que distorsiona el porter Leno, que regala el gol; i una rematada simple localitzada a l'arrel del pal després d'un toc de Keita.
5 gols en 6 rematades, com explicava Carles Domènech a la TDP de Catalunya Ràdio, acompanyats de dos gols de Tello, que va tornar a demostrar una facilitat innata per rematar partits tous amb la seva velocitat i explosió. Messi ja no només dribla i xuta, ara té recursos inimaginables amb la cama dreta, és tan verinós en l'associació com en la desmarcada profunda, és tan perillós amb pilota com sense ella i ha fet un salt de qualitat tàctic per saber quan li convé anar per dintre i quan és millor sortir des de la banda.
És una nit més per als llibres d'història del club, és una nit més per a l'obra de Messi. Una nit que va començar quan el doctor Pruna va auxiliar el mal de cap del millor jugador del món amb un analgèsic. Ja ho va advertir fa anys el mestre Puyal: "I més, i més, i més, i més i encara més". El Barça de Guardiola i ell, o ell en el Barça de Guardiola, han convertit un somni en realitat amb la màxima naturalitat.
Es deia "Barça" i volia ser com ells, però no podia. De tant en tant, s'infiltrava entre ells, insinuava que podia competir amb ells, els guanyava, es plantava en alguna final, s'emborratxava d'esperança, però topava amb la cruel realitat. Ho tenia tot: grans futbolistes, una afició fidel, una obra arquitectònica pionera com estadi i l'atractiu romàntic dels castigats per factors incontrolables.
Es deia "Barça" i uns anys després, concretament el 7 de març del 2012, va firmar l'enèsima nit històrica del segle XXI amb una golejada imprevisible contra el Bayer Leverkusen (7-1) als vuitens de final de la Champions, l'hereva de la Copa d'Europa que havia admirat, que allargava una marca utòpica pel barcelonisme: 5 quarts de final consecutius en la competició més desitjada. Una ratxa que fins ara ha produït quatre semifinals i dos títols, però que sobretot convida a mirar amb perspectiva per adonar-nos quin moment del relat històric d'aquest club estem vivint.
No és la primera nit europea per emmarcar d'un grup especial que ja és etern, ni serà l'última. El Barça de Guardiola no s'aturarà. I no es mesurarà només en títols guanyats, també en capítols privilegiats com el d'ahir, els assistents dels qual podran dir sempre "jo hi era el dia del 7-1 al Bayer" o en el seu defecte, "jo hi era el dia que Messi va fer 5 gols a la Champions". Perquè el partit va girar al voltant de l'argentí.
Es va presentar com un tràmit, ja que el Barça controlava el desenvolupament preocupat perquè no es convertís en una anada i tornada que pogués alimentar el potencial físic alemany. Va començar fred i sense ritme, però va despertar de cop gràcies a Messi i mai més es va adormir. Un moviment profund a l'espai alimentat per una passada de Xavi, culminada amb una cullera amb tara; una diagonal pacient, coronada pel descobriment d'una escletxa en les ajudes defensives per rematar; una altra desmarcada a l'esquena de la defensa del Bayer connectada amb la passada de Cesc i un toc dolç per sobre del porter amb la dreta sota l'oposició d'un central; un exercici de fe en una pilota massa llarga que distorsiona el porter Leno, que regala el gol; i una rematada simple localitzada a l'arrel del pal després d'un toc de Keita.
5 gols en 6 rematades, com explicava Carles Domènech a la TDP de Catalunya Ràdio, acompanyats de dos gols de Tello, que va tornar a demostrar una facilitat innata per rematar partits tous amb la seva velocitat i explosió. Messi ja no només dribla i xuta, ara té recursos inimaginables amb la cama dreta, és tan verinós en l'associació com en la desmarcada profunda, és tan perillós amb pilota com sense ella i ha fet un salt de qualitat tàctic per saber quan li convé anar per dintre i quan és millor sortir des de la banda.
És una nit més per als llibres d'història del club, és una nit més per a l'obra de Messi. Una nit que va començar quan el doctor Pruna va auxiliar el mal de cap del millor jugador del món amb un analgèsic. Ja ho va advertir fa anys el mestre Puyal: "I més, i més, i més, i més i encara més". El Barça de Guardiola i ell, o ell en el Barça de Guardiola, han convertit un somni en realitat amb la màxima naturalitat.
