Més preguntes que respostes
Què va passar pel cap d'en Tarek, un jove català de vint-i-un anys, per deixar la família sense dir res i anar-se'n a Síria? Per què en Rachid va fer un cartell donant suport a ISIS des de Catalunya i el va penjar a la xarxa? Què és el que va moure la Firdaus a viatjar fins a Turquia? I per què la Maryam, una espanyola conversa que és vídua d'un combatent, està decidida a viatjar amb els seus quatre fills a Síria?
Fa un any i mig que estic submergida en les xarxes socials localitzant homes i dones que han decidit viatjar a Síria i a l'Iraq. I, en comptes de saber destriar millor el gra de la palla, cada vegada se'm plantegen més preguntes.
La crida de joves musulmans atrets per la jihad va començar durant els anys noranta, quan desenes de marroquins residents a l'estat espanyol van viatjar com a mujaidins a l'Afganistan, a Bòsnia i a Txetxènia i, posteriorment, a l'Iraq amb la invasió de les tropes dels Estats Units. La diferència en relació amb els que fan el viatge ara a Síria i a l'Iraq és que són joves que han nascut i crescut a Europa i, en alguns casos, que no tenien cap vinculació amb l'islam. Poden ser cristians, jueus, ateus. No importa ni l'origen ni la fe que professaven abans.
Els investigadors Mario Toboso i José Collado, en un article publicat a "Ciencia Policial" l'any 2009, descrivien el perfil jihadista a Catalunya i constataven els riscos que suposava la integració de la segona generació d'immigrants. Els autors plantejaven que mentre els pares d'aquests joves s'havien dedicat a trobar una feina, normalitzar la seva situació jurídica i reagrupar la família, els fills podien tenir una forta crisi d'identitat cultural. El temps ha demostrat que, en alguns casos, no anaven errats en el plantejament. Normalment, els futurs jihadistes i les dones que es desplacen a les zones de conflicte viuen una crisi personal, motivada per moltes possibles raons. Per exemple, l'incompliment de les expectatives que s'havien marcat individualment però també en el nucli familiar i, moltes vegades, el malestar dels fills amb els seus pares perquè creuen que no estan vivint la fe musulmana seguint els dictats de l'Alcorà. La majoria dels adolescents que han iniciat processos de radicalització i he conegut lamenten la ignorància dels seus pares en termes religiosos. Creuen que els coneixements que estan adquirint a través de les xarxes socials i les lectures recomanades pels captadors tenen més autoritat que el que puguin dir els pares o, fins i tot, els imams de la seva comunitat.
De fet, en Tarek un dels primers combatents que va sortir de Catalunya per viatjar a Síria esgrimia aquesta crisi d'identitat amb rotunditat: "Al Marroc em diuen que sóc espanyol. A Espanya em diuen marroquí. Per què he de seguir així? Així, un no es pot adaptar a res." El mateix deia la Maryam, una espanyola conversa vídua d'un combatent i mare de quatre fills, que em deia: "No em diguis espanyola conversa. Jo sóc una musulmana. A seques." Aquests condicionants socials, culturals i identitaris poden afavorir processos de radicalització religiosa com, de fet, s'ha observat. En altres casos, s'ha relacionat la influència jihadista amb les circumstàncies socioeconòmiques en què els joves han crescut i viuen: des de les "banlieues" de les grans ciutats franceses, fins als suburbis de Birmingham, els guetos de Badalona o Santa Coloma de Gramenet, o la barriada d'El Príncipe a Ceuta o de la Cañada de Hidum de Melilla.
