L'article de Josep Cuní: "Lliçó"

La decepció col·lectiva per la derrota del Barça ha estat directament proporcional a la tensió prèvia provocada. Aquesta conclusió s'ha fet palpable a casa nostra les darreres hores. I així, els pares han hagut de consolar els seus fills fent-los entendre, "a posteriori", que això podia passar o explicant-los que el Barça també pot perdre. Ho saben bé els històrics. Aquells culers bregats en les patacades més que en les alegries i en el patiment més que en la satisfacció.

Aquesta disfunció recent en la massa social és digna d'estudi. Diuen alguns que és fruit del canvi generacional. El que ha saltat dels pares patidors als fills envalentits, dels progenitors prudents als descendents agosarats. És possible. I també ho és que alguns idealistes de poca experiència aprenguin ara la lliçó i comencin a mirar-se el món com és i no pas com creien que era.

Especialment al de l'esport professional, perquè a l'amateur prou que saben que no hi ha competició sense sacrifici ni victòria sense moral. Tampoc batalla sense contrincant ni duel sense rival. Així doncs, Pep Guardiola, sense pretendre-ho ni voler-ho, ha acabat donant una altra lliçó als més joves.

La lliçó que els seus pares no els havien ensenyat i que consta en algunes frases fetes genuïnament catalanes. Especialment per a l'hora de preparar un proper esdeveniment. Una: "El meu mal no vol soroll", i dues: "No diguis blat si no és al sac i ben lligat". I que continua amb una part poc recitada però que converteix en refrany en un text d'extrema prudència: "I després d'haver mirat que aquest no estigui foradat".