La reforma laboral de Rajoy

Diuen que el 5 d'agost de l'any passat, en la carta que Jean-Claude Trichet li va enviar a Zapatero, el president del Banc Central Europeu exigia que Espanya trenqués la vinculació dels salaris amb la inflació, que reformés la negociació col·lectiva dels convenis i que abaratís l'acomiadament. Zapatero, superat per la crisi, pels esdeveniments i per la història, ja no va fer cap de les tres coses. Amb prou feines va poder salvar Espanya d'haver de ser intervinguda i, així, garantir-se passar a la posteritat amb la seva figura a la sala d'espera del museu de cera.

Zapatero ja no hi és, Trichet tampoc, però Rajoy s'ha vist obligat, per imperatiu d'Angela Merkel i de Von Rompuy, a fer una reforma laboral que recull els tres eixos que reclamava la carta del mes d'agost. No ha pogut esperar, ni com era el seu desig, a presentar la reforma després de les eleccions andaluses i la repetició de les asturianes.

La reforma de Rajoy (que encara és hora que ell la valori o la defensi) ocupa, finalment, 64 pàgines del BOE i, per tant, no pot ser improvisada. A la força ha de ser un text meditat, amb idees treballades i consensuades. Però no ho sembla; per la manera que sembla que faciliti que es destrueixin més llocs de feina que no pas se'n creïn, la reforma sembla lluny del seu objectiu.

Cap sorpresa. Rajoy, dimecres passat, al Congrés, ja va anunciar que l'atur aquest 2012 continuarà pujant. I els savis del BBVA ja han anunciat que, al 2013, Espanya arribarà als 6 milions d'aturats. Bona reforma, sí senyor.