El camp retratat a la ficció i en un documental

Mauthausen: fotos amb un so aterridor

La vella Europa va celebrar el 8 de maig el 75 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de Mauthausen, epicente de l'horror que va testimoniar el fotògraf català Francesc Boix, protagonista de la ficció "El fotògraf de Mauthausen" i el documental "Un fotògraf a l'infern".
Mario Casas a "El fotògraf de Mauthausen"

En l'acte de commemoració a Berlín, Angela Merkel i el president alemany, Frank-Walter, van recordar que els alemanys van ser alliberats del nacionalsocialisme des de fora. "El 8 de maig del 1945", van dir, "va ser el final del domini violent del nacionalsocialisme. El final de nits de bombes i de marxes de la mort. El final d'una criminalitat alemanya sense precedents i del trencament de la civilització que va suposar la Xoà."

La història de Francesc Boix, una de les milers de víctimes d'aquesta violència incomprensible i l'únic espanyol que va participar com a testimoni en el judici contra els responsables del genocidi, la porta a la pantalla "El fotògraf de Mauthausen", un film dirigit per Mar Targarona, guardonat amb quatre premis Gaudí.

Francesc Boix, a qui al film dona vida l'actor Mario Casas, va ser un jove nascut al Poble-sec el 1920 que, amb poc més de 16 anys, va anar al front, a combate amb els republicans durant la Guerra Civil. El seu somni era ser fotògraf i, a més del fusell, es va penjar la càmera. Va combatre al front de l'Ebre, va patir l'exili francès, l'internament al camp d'Argelers i, el 27 de gener de 1941, després de ser detingut pels alemanys a França, l'internament a Mauthausen. El seu número de pres, el 5.185.

Al documental "Francesc Boix, un fotògraf a l'infern", de Llorenç Soler, podem sentir el testimoni de nombrosos companys de Boix al camp d'extermini, supervivents de l'Holocaust. De com era la vida allà i els records esfereidors: el fum , l'olor a la carn cremada... "Allà la mort era més present que als cementiris", afirma Juan de Diego .

Soler recupera també imatges d'arxiu del viatge de Serrano Suñer, ministre de Franco, a Berlín, per negociar amb Hitler quina havia de ser la situació d'aquests espanyols detinguts per la Gestapo a França: l'anul·lació de la seva condicíó de ciutadans espanyols. És a dir, "va anar a negociar el seu extermini", afirma Llorenç Soler.

Fruit de la petició de Franco, van ser traslladats al camp austríac de Mauthausen i identificats amb l'estrella dels apàtrides. Manuel Alfons detalla que, allà, els presoners també tenien millor o pitjor situació en funció de la tasca a la qual fossin destinats. "Jo tenia la sort d'estar al barracó 2, on estaven els prominents, els endollats, vaja, els cuiners, els sastres, els barbers de les SS i els fotògrafs", comenta.

Francesc Boix treballa al laboratori fotogràfic de Mauthausen, on es tracten les fotos de les SS que mostraven la macabra rutina del camp

En aquest mateix grup es trobava Francesc Boix, que primer comença a fer de traductor gràcies a les seves nocions d'alemany i després passa al laboratori fotogràfic de Mauthausen, on es tracten les fotos que el departament d'identificació de les SS feia de tot el que succeia en la macabra rutina del camp.

Francesc Boix i els seus companys van idear una sistema per guardar els negatius, amagant-los primer a la fusteria del camp i després treient-los a l'exterior gràcies a l'anomenat grup dels Poschacher, joves presoners als quals e permetia l'excarceració durant el dia per treballar per a una empresa alemanya.

Més tard, els portarien a casa de la Sara Pointner, una veïna del poble que va acceptar fer-se'n càrrec, malgrat el risc. Boix va recuperar els negatius després de l'alliberament del Mauthausen el maig de 1945 i, segons relaten els seus company, els va guardar pendents de la seva publicació.

Després de l'arribada dels americans a Mauthausen, van poder tornar a París, on alguns d'ells es van retrobar, ara com a homes llliures. "Van tornar a la nostra activistat com a comunistes, però hi havia qui ens considerava traïdors per no haver mort", comenta Mariano Constante. La prova, diu Juan de Diego, és que, per culpa de Stalin, "hi va haver pressoners russos que després de l'alliberament van ser internats en camps de concentració soviètics, terrible".

Finalment, Boix va publicar els negatius de Mauthausen a la revista "Regards", una publicació que va copsar l'opinió pública internacional i que va servir perquè fos l'únic supervivient espanyol citat a declarar contra la cúpula del III Reich en els judicis de Nuremberg, el novembre del 1945.

Francesc Boix no va tornar mai a Catalunya. Es va quedar a París treballant com a fotògraf per "L'Humanité" i va morir el 1951, amb només 31 anys, a causa de les seqüeles que l'¡i havia deixat l'internament a Mauthausen, just després de fer la cobertura del Tour de França.

Va ser enterrat al cementeri de Thiais, envoltat només dels seus amics, i no va ser fins el 2017 que van trasladar les seves restes al cementiri Père Lachaise i va rebre un homenatge institucional, no exempt de polèmica pel que fa al nivell de la representació de la delegació espanyola.

El seu rècord, però, sobreviurà, gràcies a la tasca de recuperació de la memòria històrica que han fet historiadors i entitats com Amical Mauthausen, que custodia els negatius de Boix des de l'any 1977.

Més enllà de Mauthausen

La vida de Boix ha inspirat libres, com la biografia que firma Benito Bermejo, i s'han fet diverses exposicions del seu treball per tot el món; la més important, l'organitzada per Amical i el Museu d'Història de Catalunya "Més enllà de Mauthausen, Francesc Boix, fotògraf", el 2017, comissariada per la historiadora manresana Rosa Toran.

"Enguany, durant el viatge anual a Mauthausen per assistir als actes commemoratius de l'alliberament del mes de maig, si no s'hagués suspès per les circumstàncies conegudes, s'haguessin fet diverses activitats d'homenatge a Boix i als altres republicans que van col·laborar en la substracció dels negatius. Estem estudiant alternatives de cara a la tardor", explica Toran.

L'estudiosa destaca el valor que té la divulgació del que va passar dins els murs dels camps nazis, sobretot per a aquells que coneixen la història per primera vegada. En aquest sentit, afirma, ella prefereix els retrats documentals als de ficció per la temptació del cinema "d'inventar-se fets inverosímils".

 

Anar al contingut