El govern espanyol va aconseguir l'any 2006, aquest diumenge fa cinc anys, que els catalans, els bascos i els gallecs poguessin dirigir-se al Parlament Europeu en les seves llengües. Diferents acords han permès que això sigui possible també amb la resta d'institucions comunitàries. Però, per ser oficial a Europa, una llengua encara necessita un estat. El debat continua molt viu a Catalunya amb iniciatives que continuen topant contra un mur infranquejable: la manca de voluntat política dels dos grans partits estatals.
El 18 de juny del 2006 més de 5 milions de catalans tenien dret a votar, però només ho van fer el 49,4% del cens. Els que van fer el pas, això sí, van donar suport a un text que havia monopolitzat el debat polític català durant molts mesos. Malgrat el poc entusiasme dels ciutadans, el llavors president, Pasqual Maragall, rebia els resultats amb optimisme: "El futur de Catalunya mai havia estat tan esperançador." 5 anys després, l'actual inquilí de la Generalitat, Artur Mas, dóna per liquidada la via estatutària.
Els moviments interns dels partits són el pa de cada dia a la política. El que no passa tan sovint és que dirigents de primera línia decideixin trencar el carnet. Però passa. La història és plena de desencantats, indignats i agosarats que somien en un projecte propi. Carod-Rovira ha seguit els passos de Pasqual Maragall, Pilar Rahola, Àngel Colom i, més recentment, Joan Laporta.
