"Sense ficció" dona veu a una realitat silenciada amb el documental "Vides truncades, històries d'impunitat"
Des del 1971, els excessos policials a Catalunya s'han cobrat 42 vides, 165 en tot l'Estat. En molts casos, no s'han aclarit mai ni han suposat cap condemna per als autors. El documental de Josep Morell i Jordi Vilar "Vides truncades, històries d'impunitat" s'estrenarà demà a les 21.55 a TV3.
Tot seguit, a les 23.05, s'estrenarà "La mirada del silenci". Si en el documental nominat als Oscars "The act of killing", Joshua Oppenheimer mostrava un retrat de la impunitat dels autors del genocidi de 1965 a Indonèsia, a "La mirada del silenci" ens acosta a l'altra part de la història. Adi, germà d'una de les víctimes, s'enfronta amb els seus botxins, exparamilitars tractats com a herois.
"Vides truncades, històries d'impunitat" (dimarts, a les 21.55)
"Vides truncades, històries d'impunitat", un documental de Josep Morell i Jordi Vilar, se centra en alguns casos d'excessos policials que, amb el pas del temps, lluny de resoldre's, han prescrit o han estat silenciats. Moltes de les denúncies per maltractament i tortura contra els cossos policials no s'investiguen, fet que ha comportat fins a nou condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans per falta d'investigació.
Des del 1971 els excessos policials a Catalunya s'han cobrat més de 42 vides. "Vides truncades, històries d'impunitat" és un viatge al passat, però també al present, a través del recorregut per cinc històries d'abusos, males actuacions, tortures per part dels cossos de seguretat a ciutadans a Catalunya o "gallet fàcil".
El documental arrenca amb el cas de Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval de Barcelona el 2013 durant una reducció que li van practicar els Mossos d'Esquadra. Després, el documental aborda diversos casos del passat: el de Cipriano Martos, un militant del PCE m-l i el FRAP que va ser torturat fins a morir a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus el 1973; el de Jonathan Carrillo, a qui un mastegot i una caiguda presumptament per part de la Policia Municipal de Terrassa, l'any 2009, portarà conseqüències fatals; el de José Luis Herrero, mort el 1974 per l'actuació negligent d'un agent de policia; i el de Pedro Álvarez, un noi assassinat a sang freda el desembre del 1992 a l'Hospitalet de Llobregat per un desconegut, presumptament un policia nacional de paisà. Aquest cas no s'ha resolt mai i segurament acabarà prescrit.
El documental compta amb el testimoni de persones implicades en cada cas, entre familiars, advocats, periodistes i autors de llibres que els han investigat: Miquel Sellarès, creador de l'Escola de Policia de Mollet; Ariadna Ribas, coordinadora d'Amnistia Internacional; Roger Mateos, periodista i autor del llibre "Caso Cipriano Martos"; David Fernández, periodista i exmembre de la comissió de seguretat del Parlament de Catalunya; David Ballester, historiador i autor del llibre "Vides truncades", i Jorge del Cura, portaveu de la Coordinadora para la Prevención de la Tortura.
Aquestes cinc morts qüestionen els mecanismes de transparència dels cossos i forces de seguretat quan es cometen errors. Quins haurien de ser, llavors, els protocols d'actuació, d'investigació d'aquests tipus de casos i l'ètica policial perquè no hi hagi més vides truncades?
"La mirada del silenci" (dimarts, a les 23.05)
A través de les imatges dels responsables del genocidi indonesi gravades per Joshua Oppenheimer ("The act of killing"), una família de supervivents descobreix com va ser assassinat el seu fill i la identitat dels homes que el van matar.
El germà més jove decideix acabar amb el silenci i la por que oprimeix els supervivents de la massacre i encarar-se amb els responsables de l'assassinat del seu germà, una cosa inimaginable en un país on els assassins continuen al poder.
La primera vegada que Joshua Oppenheimer va visitar Indonèsia va ser el 2001. Hi va realitzar un documental sobre la lluita dels treballadors de la palma d'oli per organitzar un sindicat després de la caiguda de la dictadura de Suharto. Malgrat les deplorables condicions en què treballaven, tenien por d'organitzar-lo i, fins i tot ,de parlar-ne. Els seus pares i avis, que havien tingut un sindicat fins al 1965, van ser acusats de comunistes. Els van enviar a camps de concentració, explotats com a esclaus i, finalment, assassinats per l'exèrcit i els esquadrons de la mort. Entre 1965 i 1966, l'exèrcit de Suharto va exterminar més d'un milió de suposats comunistes. L'any 2001, els assassins no només havien quedat impunes del genocidi, sinó que encara ostentaven el poder, des de la vil·la de la plantació fins al Parlament. Els supervivents vivien amb la por d'una altra massacre, però van demanar al realitzador nord-americà que tornés a Indonèsia per explicar les raons de la seva por, del que sentien en viure envoltats i governats pels homes que van assassinar els seus éssers estimats.
En tornar el 2003, els supervivents parlaven sovint al realitzador de Ramli. Tothom sabia la seva història, perquè l'havien assassinat davant de testimonis i n'havien deixat el cos a menys de tres quilòmetres de casa dels seus pares. Oppenheimer va conèixer la seva família, els pares i els germans. La seva mare, Rohani, havia tingut després el fill petit, l'Adi, per superar la pèrdua i poder seguir vivint. L'Adi, oculista de professió, no tenia por i exigia respostes de la repressió i la violència que havia viscut la seva família. Oppenheimer i ell van començar a gravar entrevistes a supervivents. Van ser ells els que van demanar al realitzador que filmés els culpables perquè expliquessin com havien matat els seus familiars. Així ho va fer i els va gravar durant dos anys i en va dedicar després cinc més al rodatge de "The act of killing". Els assassins, lluny de penedir-se dels seus actes, havien construït un règim terrorista basat en la celebració del genocidi i n'estaven ben orgullosos. Per això, pel director, el documental "The act of killing" desemmascara un règim fundat en el terror.
Joshua Oppenheimer va arribar a entrevistar els assassins de Ramli. D'aquesta manera, l'Adi, que sovint li demanava visionar el material, va descobrir, amb la seva família, els detalls de la seva mort.
El 2012, Joshua Oppenheimer va filmar "La mirada del silenci", quan tenia "The act of killing" muntada, però encara no s'havia estrenat, ja que després no seria segur filmar a Indonèsia. En aquesta ocasió, l'Adi va decidir que volia conèixer els homes implicats en la mort del seu germà. A Indonèsia, que una víctima s'enfronti amb un criminal és una cosa inconcebible. Aquest és el punt de partida de "La mirada del silenci".
