El fenomen japonès de morir sol a casa, al "30 minuts"

Per considerar que es tracta d'una "mort solitària", nom amb què es coneixen, s'han de donar quatre condicions: la persona ha d'haver mort en un pis, ningú n'ha d'haver pogut preveure la mort ni haver-la presenciat, i no pot ser cap suïcidi. No es tracta només de gent gran que s'ha anat quedant sola en una societat cada vegada més envellida. Les estadístiques diuen que els casos de morts solitàries comencen a partir dels 20 anys i es disparen quan les persones arriben als 50 o 60 anys.

Per què hi ha tants casos d'aquests tipus de morts? Els experts afirmen que els japonesos estan perdent el contacte amb els familiars i amb la gent que els envolta. Durant els anys de vida laboral, les persones que viuen soles estan en contacte amb els companys de feina, però un cop es jubilen, ningú del seu entorn familiar no es preocupa per elles ni tampoc coneixen els veïns. Això fa que, quan hi ha una mort, no es detecti, de vegades, fins uns quants mesos després que s'hagi produït. I el que és més greu: ningú no els ha trobat a faltar ni els reclama.

Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària", diu: "Després de la guerra, el Japó va viure un gran creixement econòmic. Els japonesos volíem ser rics i ho vam aconseguir. La gent que ara té uns 45 anys va néixer en una època en què la vida era fàcil i segurament tothom va ser fill únic i va tenir una habitació per a ell. Per això, avui dia, no hi ha tantes oportunitats de construir relacions i de comunicar-se amb els altres, fins i tot en el si de la unitat familiar. Cada vegada hi ha més gent d'aquesta generació individualista que s'acosta als 60 anys. Com que no dominen gaire l'art de crear relacions, cada vegada hi haurà més morts solitàries.".

Si això continua com diu el professor Yuki, es calcula que d'aquí a quinze anys, al Japó, els casos de morts solitàries podrien arribar als 100.000 anuals. El reportatge "Morir en solitud" s'acosta a alguns d'aquests casos a través de ToDo, una empresa que es dedica a netejar i buidar els pisos en què algú ha mort sol. Un dels treballadors d'aquesta empresa reconeix que, de vegades, no és un tema de diners, i descriu que una de les persones mortes en solitud "tenia molts diners". "En un dipòsit a termini fix tenia 120.000 dòlars. Els parents no van voler venir ni van voler avisar la policia. Jo estava preocupat. Em preocupava que el difunt no tingués ningú que es cuidés de la seva tomba. En el pitjor dels casos, l'Ajuntament se n'hauria fet càrrec, però hauria estat molt trist. Per sort, vam trobar els parents. En un altre cas, el difunt no tenia diners i havia perdut tot el contacte amb la família. Això em fa constatar que la posició econòmica no és el que provoca la mort solitària. El que compta és la falta de comunicació."

A "Morir en solitud" es veu com en la societat japonesa, però també en molts altres països, la gent gran, sobretot els homes, tendeixen a l'aïllament. Es queden sols, emmalalteixen i moren sense demanar ajuda, i això passa cada vegada més sovint sense que ningú hi posi remei.

Un reportatge de Shiori Ito i Nick Ahlmark
Una  producció de Storytime Films

tv3.cat/30minuts
facebook.com/30minuts
twitter.com/30minuts

Sant Joan Despí, 29 de novembre del 2019