Anar a la navegació principal
General

LA DECISIÓ DE LUIS ENRIQUE

Ja fa molts dies que confio més en la renovació de Leo Messi que en la de Luis Enrique. I he d'admetre que sense cap raó objectiva. No hi he parlat, amb ells, ni amb el seu entorn

Ja fa molts dies que confio més en la renovació de Leo Messi que en la de Luis Enrique. I he d'admetre que sense cap raó objectiva. No hi he parlat, amb ells, ni amb el seu entorn. Tampoc ho he fet amb Robert Fernández o amb cap membre de la junta directiva (que em fa l'efecte que saben tan poc com jo). No tinc, per tant, cap argument de pes per pensar el que penso. Però ho penso.
Amb un club com aquest, qualsevol de les dues decisions condiciona, i molt, el futur. Perdre el millor jugador de la història obligaria a repensar moltes coses. Perdre l'entrenador demanaria un càsting extraordinari per trobar un substitut de garanties.
Ja vam veure fa uns anys que no és tan senzill. Que no n'hi ha prou, de demanar parer al vestidor -o a una part significativa del vestidor-, i que un míster de consens no garanteix res. Amb el Tata Martino, el club es va quedar a les portes de guanyar alguns títols, però la descomposició de l'equip es va fer tan evident durant la temporada que no va sorprendre a ningú la desfeta del final. Tampoc la pèrdua de la Lliga en l'últim partit jugat a casa contra l'Atlètic de Madrid.
En un món lògic i coherent, la marxa de l'entrenador no hauria de ser un problema insalvable. Tampoc la feina de reforçar l'equip per la temporada que ve. En un món lògic i coherent, al calaix del director tècnic/secretari tècnic, hi hauria d'haver una carpeta amb possibles substituts de garanties. Amb gent que fos capaç d'entendre la peculiar manera de jugar que té el Futbol Club Barcelona i amb el carisma necessari per fer-se respectar en el millor vestidor del món.
Puc entendre que el tècnic no tingui clar encara si vol seguir o no. El desgast que ha de suportar és altíssim i m'imagino que quan algú ho ha guanyat tot, està menys disposat a aguantar segons quines coses. El que ja se'm fa més difícil d'entendre és que un club del potencial econòmic i esportiu del Barça hagi d'estar segrestat per una decisió que hauria d'estar presa abans de començar la temporada.
Ni ho entenc amb Luis Enrique ni ho vaig entendre amb Guardiola. No veig just que Robert hagi de condicionar les seves decisions a l'hora de firmar un reforç la temporada vinent a un tècnic que potser no tindrà. Com no ho vaig entendre amb Guardiola i Zubizarreta.
L'entrenador té tot el dret del món a decidir el seu futur un cop acabi el seu contracte. El mateix dret que té el club per decidir qui vol que sigui el seu entrenador la temporada que ve.
Bartomeu pot tenir moltes ganes de renovar Luis Enrique. Ell i Robert poden estar convençuts que és el tècnic ideal per tirar això endavant una temporada més. Però no es poden permetre jugar amb una incertesa que acabi condicionant el futur de la plantilla.
Luis Enrique és un gran entrenador. Els títols que ha guanyat l'avalen. Però segurament estem tots d'acord que, tot i ser entre els millors d'Europa, si és que es vol fer un llistat, serà entre els vint millors, o els deu, o els cinc, però no és l'únic que ho pot fer. Té recanvi. I el Barça ja hauria de tenir els noms i els contactes per substituir-lo.
I vull que se m'entengui. No estic demanant de fer-lo fora. Estic exigint aclarir el futur, que és el que necessita el club. I des d'aquest punt de vista em sembla més important i decisiu que renovi Messi que que ho faci Luis Enrique. L'argentí no té recanvi. L'entrenador, sí.
Amb tot el respecte pel tècnic asturià.
Anar al contingut

Cent x cent Pere Escobar

Sóc fill del Raval de Barcelona. De la Barcelona dels 60, en blanc i negre. I això et dóna caràcter. Va ser l'última lliga del Barça abans de la de Cruyff, l'any 1974. He practicat molts esports, des de futbol fins a judo, fet que em permet tenir una visió molt àmplia de les coses. Segurament estic educat a l'antiga, però els meus fills mantenen entrenada la meva curiositat pel que passa al món. Encara crec que les coses s'han de dir com es pensen i que no es cap pecat -o no ho hauria de ser- parlar amb llibertat i sense més límits que l'educació i el respecte; encara que, sovint, el preu de fer-ho sigui alt.

Cerca posts del blog
Últims posts