John Wayne i Maureen O'Hara a "L'home tranquil".
John Wayne i Maureen O'Hara a "L'home tranquil".

Llums, càmera... pluja!

El cinema i la meteorologia tenen una relació molt estreta, desenvolupada al llarg d'unes quantes pel·lícules de catàstrofes i d'innombrables obres que inclouen elements meteorològics com a recurs simbòlic, estètic o narratiu.

Actualitzat

Aquests dies podeu veure al cinema una nova pel·lícula de contingut meteorològic: "En l'ull de la tempesta", una nova mostra de com els fenòmens atmosfèrics s'integren, de manera natural, en el gènere del cinema de catàstrofes.

És un capítol més en una família de pel·lícules espectaculars i èpiques, amb antecedents ben coneguts com "Twister", "El dia de demà" o, si ens submergim en el vessant paròdic, astracanades com "Sharknado".

Però aquesta tradició és ben antiga: als anys 30, John Ford va lligar el desenllaç de la pel·lícula "Huracà sobre l'illa" a una espectacular seqüència huracanada. Fins i tot abans, als anys 20, Buster Keaton ja va bregar amb tot un vendaval ciclònic a "L'heroi del riu".
 

Però la presència dels fenòmens meteorològics al cinema va molt més enllà d'aquest àmbit de les pel·lícules on predominen els efectes especials i on prima l'espectacle per damunt de la rigorositat científica.

La pluja, la neu, la boira o la calor són recursos utilitzats amb freqüència, i amb resultats memorables, ja sigui per la seva plasticitat o per les seves possibilitats metafòriques. La història del cinema en va plena d'exemples. En aquest article repassarem algunes seqüències on la pluja és la protagonista.

Llums, càmera... pluja!

Sense cap mena de dubta, la pluja és el meteor més utilitzat al cinema: un recurs simbòlic i un extraordinari element d'ambientació per subratllar el dolor, l'erotisme o el dramatisme d'algunes escenes culminants. Recordeu les èpiques lluites de "L'atac dels Clons" o "Sense perdó"? I els moments de càrrega sexual insinuada o explícita, com els de "In the mood for love" o "Match Point" de Woody Allen?

La pluja ominosa esquitxa  passatges tenebrosos com l'arribada de Marion al Motel Bates, a "Psicosi". La pluja és catarsi alliberadora a "Cadèna perpètua", però també pena màxima a la lacrimògina "Els ponts de Madison". Woody Allen també la fa sevir com a recurs còmic que catalitza l'acció posterior a "Manhattan", en el preludi de l'inoblidable escena del planetari.

I quan la pluja va acompanyada de tempesta, no en tingueu cap dubte: alguna cosa forta ha de passar, algunes passions han d'esclatar, com al "Dràcula de Bram Stoker" (que és en realitat el "Dràcula" de Francis Ford Coppola).

Selecció personal

Tots aquests exemples són bons, però deixo pel final els meus preferits, 5 moments cinèfils i plujosos insuperables de la història del setè art. L'ordre de factors no altera el producte.

La núvia de Frankenstein (James Whale, 1935)

A les pel·lícules basades en l'obra de Mary W. Shelley, les tempestes són un element essencial per a la trama: és l'electricitat atmosfèrica la que dóna vida al fruit creat pel Dr. Frankenstein. En aquest cas, doncs, el fenomen va més enllà de l'esteticisme i del simbolisme passional. James Whale va filmar el Frankenstein més conegut el 1931, però el va sublimar a seva seqüela, La núvia de Frankenstein, del 1935, amb una seqüència majúscula que podeu veure en dues parts:

 

Casablanca (Michael Curtiz, 1942)

La millor pel·lícula de la història del cinema treu profit de la pluja al seu mític flash-back, en la seqüència de l'estació del tren. Un amor que esdevé paper mullat, patetisme màxim filmat en un gloriós blanc i negre i amb un Bogart, per un cop, sense paraules.

L'home tranquil (John Ford, 1952)

Ford era un mestre a l'hora de treure partit de l'entorn natural a les seves pel·lícules. Va quedar molt clar a la famosa seqüència de la tempesta a "La legió invencible" (1949), però em quedo amb la relació tempestuosa i tendra entre John Wayne i Maureen O'Hara en el cant fordià al seu país d'origen.

Blade Runner (Ridley Scott, 1982)

Per la seva càrrega icònica, la mare de totes les escenes de pluja, amb permís del ball de Gene Kelly a "Cantant sota la pluja". Rutger Hauer va deixar al·lucinat Harrison Ford, i a tots nosaltres, en aquesta pel·lícula referencial, fosca i humida.

El meu veí Totoro (Hayao Miyazaki,1988)

La fantasia irromp en el regne de la realitat en forma d'una criatura peluda i adorable que espera un autobús sota la pluja. Una de les meravelles de Miyazaki pels estudis Ghibli.

 

NOTÍCIES RELACIONADES

Anar al contingut