James Stewart a "La finestra indiscreta"
James Stewart a "La finestra indiscreta"

Dotze pel·lícules caniculars que us faran suar

Alberto Alcántara Actualitzat

Cada any, de mitjans de juliol a mitjans d'agost, solem passar els dies de la canícula, un període prolongat de temperatures molt altes, tant de dia com de nit. Són dies temuts per molts i que cadascú passa com pot. La calor ens pot aixafar o irritar, i fins i tot pot suposar un risc per a la salut.

Al cinema, els episodis de calor forta són metàfora i escenari freqüent d'ambients opressius i d'esclats de violència. Les altes temperatures desencadenen els desequilibris mentals, però també acompanyen les passions més tòrrides i l'erotisme més tèrbol. Tot seguit us presentem dotze pel·lícules o escenes del tot sufocants.

Duelo al sol (King Vidor, 1946)

Un melodrama passional, disfressat de western, que acaba amb un duel a mort sota un sol abrusador. Emocions turbulentes en cossos suats, exhaustos i moribunds. Un final icònic de la història del cinema.

El perro rabioso (Akira Kurosawa, 1949)

Les imatges de gent amuntegada als vagons del metro són típiques del Japó dels nostres dies. Al Tòquio dels anys quaranta passava el mateix als autobusos. Us ho imagineu en un episodi d'onada de calor? És el que passa en aquesta pel·lícula de Kurosawa, plena de suor i ventalls.

Vinieron del espacio (Jack Arnold, 1953)

El període del maccarthisme ens va deixar un bon grapat de pel·lícules d'invasions alienígenes. En aquesta, l'acció transcorre en una comunitat situada al desert que es pregunta pels possibles efectes al·lucinatoris de les altes temperatures. De fet, un personatge del film formula una teoria: "Vostè sabia que amb 33 graus s'assassinen més persones que amb qualsevol altra temperatura? Una vegada vaig llegir un article sobre això. A temperatures més baixes, les persones són de bon tracte. A més de 33 graus fa massa calor per moure's. Però, amb 33 justos, la gent és irritable."

La finestra indiscreta (Alfred Hichcock, 1954)

El rei del suspens es va abonar a la teoria dels 33 ºC en una de les seves obres més representatives. És just el valor que marca el termòmetre d'un James Stewart derrotat per la calor i per una cama trencada en aquesta fantasia amb crim veïnal per a voyeurs.

Llums de teatre (Walter Lang, 1954)

Si Tomàs Molina ens anuncia una onada de calor, ens fa tremolar de pànic. Però si ho fa Marilyn Monroe cantant a ritme tropical, la cosa canvia, encara que ens adverteixi que la seva anatomia "fa pujar el mercuri a 34 graus".

Theres.No.Business.Like.Show.Business.1954.Tropical.Heatwave.Monroe from satranc oniki on Vimeo.

The day the Earth caught fire (Val Guest, 1961)

Us vam presentar aquesta joia de la sèrie B quan vam parlar d'escenes amb vent, però l'escenari de la pel·lícula és una Terra seca i extraordinàriament càlida fruit d'un canvi climàtic provocat pels experiments nuclears. Una situació apocalíptica que deriva en una escena de bogeria col·lectiva regada d'alcohol i suor.

El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 1966)

Aquesta pel·lícula de Sergio Leone és el punt culminant del western europeu, potser el gènere cinematogràfic on se sua més. I també el gènere on es castiga més els herois, si és que el concepte d'heroi té algun sentit en les ambigües pel·lícules del mal anomenat spaghetti western. En aquest cas, el lleig (Eli Wallach) tortura el bo (Clint Eastwood) fent-li travessar un desert a peu i sense aigua.

Tiburón (Steven Spielberg, 1975)

Possiblement és la pel·lícula estiuenca per excel·lència. Un indret idíl·lic de vacances, una platja carregada de turistes i una bèstia preparada per desencadenar l'horror. Per culpa de Spielberg, i de John Williams, mai més no podrem banyar-nos del tot tranquils al mar.

Foc al cos (Lawrence Kasdan, 1981)

L'actualització del cinema negre clàssic als anys vuitanta. Calor i erotisme d'alt voltatge es donen la mà a través del passerell William Hurt i la "femme fatale" Kathleen Turner, que ens regalen escenes i diàlegs tòrrids.

La ley del deseo (Pedro Almodóvar, 1987)

Una escena icònica del cinema espanyol en general i l'almodovarià en particular. Carmen Maura crida "rega'm!" davant d'un Eusebio Poncela atònit. I és que les nits d'agost madrilenyes poden ser dures de pair.

Haz lo que debas (Spike Lee, 1989)

Spike Lee situa l'acció en el dia més càlid de l'estiu, amb un ascens de les temperatures acompanyat de l'augment de la tensió racial en un barri de Brooklyn. La metàfora està servida des de la seva brillant seqüència inicial.

Un dia de fúria (Joel Schumacher, 1993)

Al personatge interpretat per Michael Douglas no li van gaire bé les coses a la vida. Un embús de trànsit en un dia de calor sufocant és la gota que fa vessar el got i fa perdre el cap a aquest ciutadà de Los Angeles. Vigileu amb l'operació retorn!

NOTÍCIES RELACIONADES
Anar al contingut