Llobarros i vieires, víctimes dels nanoplàstics, que poden passar a l'organisme humà

Els nanoplàstics, les minúscules partícules que es generen per la fragmentació de residus plàstics en el medi marí, perjudiquen els llobarros i les vieires, dues espècies de consum més o menys habitual. Per això, els nanoplàstics podrien passar fàcilment a l'organisme de les persones.

L'estudi sobre els llobarros l'ha fet un equip encapçalat per Irene Brandts, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha comptat amb la participació de la Universitat d'Aveiro (Portugal). Els resultats s'han publicat a la revista "Genomics".

Els investigadors van triar el llobarro perquè és un gran depredador. Per això, el seu organisme pot acumular no només els nanoplàstics presents a l'aigua, sinó també els que assimila quan es menja altres animals. I com que és un peix apreciat per al consum humà i té una gran presència en vivers d'aqüicultura a la zona mediterrània, aquests plàstics representen un perill potencial per als consumidors humans.

L'experiment va consistir a exposar individus juvenils de llobarro europeu, de nom científic Dicentrarchus labrax, a diferents concentracions de nanoplàstics. Després es va mesurar l'activitat de diversos gens relacionats amb el metabolisme dels greixos, la funció immunològica i l'estrès cel·lular en el fetge.

Els resultats van mostrar que els nanoplàstics produeixen alteracions en el metabolisme dels greixos en el llobarro. També es va constatar una disminució significativa d'enzims amb paper important en la immunitat natural dels peixos. Això suggereix que el sistema immunològic dels peixos es pot veure afectat. Els investigadors volen dur a terme nous estudis per valorar els efectes crònics dels nanoplàstics.

Acumulats 48 dies en les vieires

Un altre organisme marí afectat pels nanoplàstics són les vieires, com ha demostrat un equip encapçalat per Maya Al Sid Cheikh, de la Universitat de Plymouth (Regne Unit). L'estudi s'ha publicat a la revista "Environmental Science and Technology".

La vieira, anomenada també petxina de pelegrí de l'Atlàntic, de nom científic Pecten maximus, és una espècie molt valorada en gastronomia. Per això, si conté nanoplàstics aquests poden passar a l'organisme humà.

Notícia relacionada: Alerta per la presència de microplàstics en musclos, gambes i llagostins

En investigacions prèvies s'havia estudiat l'exposició de les vieires als nanoplàstics, però a concentracions molt més elevades de les usuals en el medi marí. En aquest cas, els autors van sotmetre els animals a sis hores d'exposició amb la quantitat de plàstics que poden tenir en el seu medi habitual.

Per poder observar la quantitat que acumulaven les vieires, els investigadors van fabricar nanopartícules i les van marcar amb carboni radioactiu. D'aquesta manera es podia observar per radiografia les quantitats que els animals havien assimilat.

Els resultats van demostrar, per primera vegada, que les nanopartícules de plàstic són assimilades molt ràpidament per les vieires i es distribueixen pels òrgans principals. Tot i que l'exposició només era de sis hores i, passat aquest temps, els animals es transferien a aigua neta, els seus intestins contenien milers de milions de nanopartícules de 250 nanòmetres -mil·lèsimes de mil·límetre. Però a més hi havia partícules encara més petites, de vint nanòmetres, s'havien dispersat pel ronyó, les brànquies, els músculs i altres òrgans.

Aquestes partícules més petites ja no es detectaven al cap de catorze dies. En canvi, les més grans trigaven 48 dies a desaparèixer de l'organisme de les vieires. Això indica que s'eliminen molt lentament i que poden ser ingerides per les persones que consumeixen vieires.

L'experiment forma part del projecte RealRiskNano, que amb un pressupost de més d'un milió de lliures investiga els efectes que els nanoplàstics poden tenir en el medi marí i en els organismes que hi viuen. Saber com s'absorbeixen, en quina quantitat i quant de temps es mantenen en l'organisme és vital per avaluar el risc que suposen.

Notícia relacionada: Les nanopartícules de plàstics produeixen danys genètics i fisiològics en els musclos