Les barraques de Montcada i Reixac, l'única sortida per a desenes de persones
La mort d'una parella intoxicada pel fum del foc que havia encès per escalfar-se ha posat el focus en els assentaments on malviuen
En José Zúñiga treballava a la construcció i, amb l'arribada de la pandèmia, tot es va enfonsar, fins al punt que es va veure abocat a deixar l'habitació on vivia, al barri de Santa Eulàlia, de l'Hospitalet, per anar a una barraca a la llera del Besòs, a Montcada i Reixac.
La falta de serveis com l'aigua i també el fred es fan notar:
"Guanyava 1.100 o 1.200 euros. Per la pandèmia em van fer fora, vaig passar dues nits dormint al carrer i llavors aquí. És dur, no hi ha aigua, i ara fa fred. És dur, el fred."
Va pagar 200 euros per poder malviure en aquesta barraca, on un somier fa de porta.
El seu és un dels testimonis que ha recollit l'equip de TV3 que ha entrat a l'assentament del Besòs on diumenge va morir una parella intoxicada pel fum del foc que havia encès per escalfar-se.
"Mai m'havia imaginat acabar així"
L'Ajuntament de Montcada i Reixac té localitzats tres grans assentaments precaris i sap que n'hi ha d'altres de petits que no té comptabilitzats.
A la zona coneguda com l'hort Mirabal hi ha desenes de construccions molt precàries. Algunes serveixen per guardar eines de l'hort, altres són freqüentades els caps de setmana, i altres s'han convertit en un lloc per viure entre fustes i ferralla que fan de parets.
Un dels que viuen en una barraca al costat del riu és en Juan Carlos Cervantes. Feia de paleta i es va quedar sense feina i, després, sense estalvis ni pis:
"Vaig haver de pagar 400 euros per entrar aquí, i donant gràcies a Déu que tenim quatre parets i un sostre on estar-nos. Mai m'havia imaginat acabar així. Per estar així, sincerament, em quedo al meu país, a Hondures."
Són barraques on malviuen desenes de persones. Ningú sap del cert quanta gent hi viu, tot i que diumenge es va parlar d'unes 400 persones. El que sí que és evident és que hi viuen en condicions infrahumanes i sense els serveis més bàsics.
Un problema enquistat de fa anys
No són assentaments nous. Fa anys que les administracions en tenen constància, però no són capaces de donar una alternativa als que es refugien en aquest espai inundable.
El nucli va néixer com una zona de casetes per cuidar horts, als anys 90, però ara ha esdevingut un lloc on predominen les activitats clandestines. "Estem davant d'una olla de pressió", va afirmar l'alcaldessa de Montcada, Laura Campos, després de la tragèdia de diumenge.
Campos va demanar suport de les altres administracions davant el problema i s'ha organitzat una reunió per a dilluns que ve, dia 17.
"A la majoria d'habitants no els interessa que sapiguem què fan, ni que són allà" i "blinden la seva activitat interna", ha afirmat en una entrevista amb EFE el responsable dels serveis socials de l'Ajuntament, Albert Arévalo.
Saber exactament quanta gent hi viu i en quines condicions és "imprescindible" per pensar en reallotjaments, ha afegit, encara que el parc d'habitatge públic de Montcada "està saturadíssim".
El tècnic ha explicat que només 16 habitants del pla del Besòs s'han arribat a l'Ajuntament per demanar ajuda per a necessitats bàsiques. Principalment, són homes sols i que consten al padró municipal.
Sovint, la barraca és l'única alternativa que han trobat a haver de viure al carrer. "Prefereixo viure en una barraca que sota un pont com feia", explica en Nilo Gálvez, que intenta guanyar-se la vida recollint ferralla. Va ser el primer d'arribar a l'assentament on s'està, i ja fa 8 anys.
