La poesia com a antídot de les drogues: la història de David Puigbó

El David i la Blanca van ser inseparables durant molts anys fins que ell va tocar fons i la seva família el va ingressar en un centre de desintoxicació. Era addicte a la cocaïna i l'alcohol. I va ser allà on va començar a escriure.

"Ho he de fer cada dia. Ho faig perquè ho necessito."

La mare del David ho té molt clar:

"Ha deixat una addicció i s'ha posat amb una altra. És addicte a l'escriptura. Ell s'ha salvat perquè escriu."

Els seus pares han estat sempre el seu puntal. Treballen plegats en un conegut restaurant a l'entrada d'Alp. Als 18 anys, un greu accident mentre esquiava el va deixar 2 setmanes en coma, i, en despertar-se, va haver de tornar a aprendre-ho tot.

Li va quedar mig cos paralitzat, no era el mateix, i això, diu, el va fer caure en la droga.

"L'accident em va deixar molt tocat i m'ajudava a ser com els altres."

Ara hi ha molts dies que puja una mica més amunt de casa seva, s'asseu amb la Cerdanya als peus i agafa el mòbil per escriure.

"Em trec alguna cosa de sobre. Em trec pes de sobre. Perquè em vaig carregant i escrivint m'ho trec."

Fa anys que no consumeix i la seva mare sempre porta un dels seus escrits a sobre. De fet, és el primer poema que va escriure quan li van donar l'alta del centre.

El David té molt clar que la lluita contra l'addicció és molt dura, per a tota la vida:

"Jo no ho estaré mai de curat. Amb el temps perd intensitat. Ja no hi penso gaire. Alguna vegada dic: em fotria alguna cosa, però ràpidament rectifiques."

Ja ha escrit 3 llibres i n'està apunt de publicar un altre, que l'allunyen, diu, de les seves addiccions.