La lluita de taxi, els últims samurais, el model econòmic i la batalla pel progrés

De la vaga de taxis als samurais del Japó. L'editor del "Telenotícies Vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat.

Roger Escapa: Toni, vols parlar de la vaga de taxistes i VTC, i la vols relacionar amb els samurais japonesos. Què té a veure una cosa amb l'altra?

Toni Cruanyes: Reconec que és una associació d'idees una mica arriscada. Però crec que s'entendrà, mira: de vegades la història ens passa pel davant i no la sabem veure. Si obrim el zoom de la càmera, veurem que la vaga de taxis és una lluita que afecta tot el model econòmic.

Què vols dir?

Quina professió no ha vist com les noves tecnologies i el nou ordre global de multinacionals està canviant per sempre la seva professió? Les botigues contra les grans superfícies o Amazon? Els periodistes de la ràdio i la tele, contra els community managers de les xarxes socials?

Esclar que tots ens hem de posar les piles. Tot i que no crec que ni tu ni jo siguem els últims periodistes de ràdio i tele de la història

Espero que no. Ni tampoc que els de Barcelona siguin els últims taxistes del món. Però avui t'explicaré la història de l'últim samurai.

Vaga de taxis a Barcelona (EFE)

Qui era l'últim samurai?

Es deia Saigo Takamori, i va morir el 1877, en el camp de batalla. El Japó del segle XIX era un país on la tradició manava. S'havien aïllat voluntàriament de la resta del món durant prop de tres segles. Això explica que el Japó hagi mantingut tan visibles -fins avui- les seves tradicions: la roba, el menjar, l'arquitectura. Es van mantenir aïllats totalment fins que els Estats Units -ja una potència industrial en ple segle XIX- van proposar un acord comercial per entrar al mercat japonès.

Com van aconseguir que els japonesos negociessin?

Doncs enviant-hi el bo i millor de la seva flota naval, que estava disposada a atacar. La superioritat nord-americana era tan gran per la tecnologia industrial dels seus vaixells i canons, que el govern japonès va acceptar, per la força, la negociació.

Déu n'hi do... Com s'ho van prendre, els japonesos, això d'haver de negociar a la força?

Doncs va ser una humiliació per a una classe dirigent que feia segles que s'aferrava a la seva tradició i a l'aïllament per mantenir els seus privilegis. S'acabava el discurs que tot allò estranger era dolent... perquè van veure amb els seus propis ulls la superioritat tecnològica dels nord-americans. Així que -no sense conflictes interns- els japonesos van rendir-se a l'evidència: occident els havia passat la mà per la cara en millores tecnològiques.

Qui ho diria, perquè ara, precisament, el Japó és un símbol de l'avantguarda tecnològica

Ja llavors, en ple segle XIX, els japonesos es van conjurar per aprendre tot el possible de la tecnologia occidental. Per això, milers d'enginyers i mestres d'Europa i els Estats Units van arribar al Japó per ensenyar i assessorar les autoritats. En només 10 anys, línies ferroviàries, telègrafs i fàbriques, omplien el país.

Estàtua de Saigo Takamori, l'últim samurai, a Tòquio (Daderot / Viquimèdia)

El Japó era un país amb una jerarquia molt forta en què s'obeïa a cegues el que digués l'emperador...

L'emperador va dir "fora els kimonos, i dins els vestits occidentals". I va ordenar que a les escoles es comencés a aprendre anglès. La disciplina va funcionar, però no per a tothom. Els samurais no van voler canviar el seu estil de vida, ni el seu sentit d'existència. I com amb tot el que fins aleshores havien fet per ordre de l'emperador, van defensar els valors tradicionals japonesos fins a la mort.

Qui eren els samurais?

Eren una casta a part, uns autèntics guerrers que estaven molt ben considerats. Durant segles, només els samurais podien portar espases i formar part de l'exèrcit. Però al nou Japó industrial ja no hi havia lloc per a guerrers medievals amb privilegis especials. Així que el govern va obrir l'exèrcit perquè s'hi poguessin allistar els homes comuns.

Com s'ho van prendre, els samurais?

Doncs malament. Com que ells encara es veien com els guardians de la tradició, i davant d'un emperador que els volia fer desaparèixer, van rebel·lar-se. I van elegir per liderar-los el soldat més fort, més disciplinat i més noble: Saigo Takamori.

És el que es coneix com l'últim samurai

Saigo Takamori va aplegar els seus fidels i va plantar cara a un exèrcit comandat pel govern de Tòquio amb canons, artilleria i milers de nous soldats.

Vaga de taxis a Barcelona (EFE)

Els samurais s'hi enfrontaven amb katanes?

Sí, per això van anar perdent homes. Després de 6 mesos de lluita, van quedar reduïts a 300. I, a l'última batalla, el 24 de setembre de 1877, es van enfrontar contra 30.000 soldats regulars japonesos. Però Saigo Takamori i els seus estaven determinats a lluitar fins a la mort. Com fins aleshores ho havien fet seguint les ordres de l'emperador. Però ara ho farien lluitant contra el govern imperial.

Se n'han fet pel·lícules que han tingut molt d'èxit. L'última, la protagonitzava Tom Cruise, però què hi ha de cert i de mite sobre l'últim samurai?

Està documentat que el van ferir al maluc i va morir al camp de batalla. A partir d'aquí no està tan clar el relat oficial: per no rendir-se, va preferir fer-se l'harakiri, una mort plena d'honor per un samurai. Però durant dècades es va forjar la llegenda que havia aconseguit escapar-se i que un dia tornaria per venjar-se del govern corrupte de Tòquio i dels americans.

Els nord-americans van ser enemics de la societat japonesa fins ben entrada la Segona Guerra Mundial...

Sí, política, venjances i tradició en el país de les geishes, de menjar sushi amb palets, dels ametllers florits... aquesta estètica "japonesa" que tant ha captivat la imaginació occidental. Avui tenia ganes de parlar de samurais perquè, normalment, la història l'escriuen els guanyadors... però també cal recordar els que van perdre, en aquest cas la batalla de la tradició, davant del progrés.