Jugant als llocs més perillosos: ser un nen a 20 quilòmetres del front del Donbass

Compres amb el pas apressat, silenci i un anar i venir de vehicles militars, blindats i soldats. Som a Kostiantínivka, a 20 quilòmetres del front més calent en aquests moments de la guerra a Ucraïna.

Bakhmut és un més dels noms que la invasió russa ha fet tristament cèlebres. Per ara, la resistència ucraïnesa ha aconseguit frenar l'última ofensiva ordenada pel Kremlin. Però no se sap quant aguantarà.

Kostiantínivka és a la línia immediata de foc. Si cau Bakhmut, podria ser el següent escenari de guerra.

Aquesta sensació es palpa a l'ambient. És el primer lloc on hem vist que la població evita els periodistes. Sembla que portem malastrugança, segons ens explica l'Inna, una de les poques que s'ha volgut aturar.

"Hi ha el rumor que, allà on hi ha periodistes, hi ha un atac. Tenen por"

El cert és que hi ha com una sensació d'urgència. De preparar-se per al que podria arribar. També per part dels militars. Són pertot arreu.

I malgrat tot el tràfec, el silenci, trencat per alguna explosió llunyana.

Només unes rialles s'atreveixen a desafiar-lo. Són quatre nois que corren pel mercat. Han anat a comprar llaminadures, i sembla que no creuen en supersticions. Ens responen, sense problemes. Tots alhora, a estones a cor, a estones trepitjant-se.

Jugant en un dels llocs més perillosos

En Maksim, en Kiril i en Kiril tenen 12 anys. I en Vova, en té 9. Troben a faltar l'escola --que només fan per internet--, però sobretot els amics, que han marxat.

No van al refugi, encara que sonin les alarmes. Només si senten explosions. Han après a conviure amb la guerra.

Els pares els continuen advertint: "Ens diuen 'no toqueu res, no mireu això, no aneu cap allà'". Però són nens i volen anar a jugar, al polígon, com feien abans.

Allà hi ha un pendent on poden jugar amb la neu. Ara, però, s'ha convertit en un dels llocs més perillosos. Al polígon, els soldats fan pràctiques amb els tancs. Un objectiu perfecte per a l'artilleria russa.

Han aguantat fins ara, però tots estan d'acord que si l'exèrcit rus avança més hauran de marxar: "Serà perillós. Si venen cap aquí, ens n'anirem segur."
 

Per què no marxen?

I un altre cop la pregunta. Què fan encara aquí? L'Inna --que no vol que la fotografiem-- té un bon motiu: el seu fill de 19 anys és a Bakhmut, fent el soldat.

Tan a prop i alhora tan lluny. Només s'hi pot comunicar un cop per setmana.

El van entrenar només durant uns mesos i el van enviar a lluitar.

Ella sobreviu en un quart pis: "Quan sento els atacs, no tinc temps d'anar al refugi. M'ajupo i espero que no passi el pitjor."

Dones grans i militars

Aquest ambient contrasta amb el dels pobles més petits, on no hi ha tanta vida.

A Kostiantínivka hi vivien més de 60.000 persones abans de la invasió. A Oleksíevo-Drujkivka, unes 6.000.

Només les separen uns quants quilòmetres, però l'ambient ha canviat totalment. Menys militars i menys por de parlar amb periodistes.

Això sí, pràcticament només hi queda gent gran. A tocar de l'oficina de correus, la Jina i la Valentina passegen a set graus sota zero.

Totes dues han viscut la Segona Guerra Mundial i el règim soviètic. Nascudes els anys 1940 i 1941, tenen clar que no se'n pensen anar, passi el que passi.

"Si em destrueixen la casa, faré un forat i viure sota terra. No me n'aniré."

Aquesta és la crònica dels enviats especials de Catalunya Ràdio Sergi Roca i Josep Plazas entrevistant aquests infants a 20 quilòmetres del front: