Jorge Rafael Videla mor als 87 anys sense penedir-se dels milers de víctimes de la seva dictadura
El militar argentí, que va ocupar la presidència del país entre el 1976 i el 1981, ha mort a l'hospital de la presó militar on complia condemna pels crims comesos durant el seu règim. Videla no s'ha penedit mai de la brutal repressió que va dirigir i sempre ha defensat el seu llegat.
RedaccióActualitzat
Jorge Rafael Videla, primer president de l'Argentina durant la dictadura militar, ha mort als 87 anys a l'hospital de la presó militar de Buenos Aires on complia condemna, segons han informat diversos mitjans de comunicació locals. El dictador ha mort sense penedir-se dels milers de morts que va deixar la seva terrorífica repressió i defensant el llegat d'una de les pitjors dictadures americanes.
Videla, que va ocupar la presidència del país entre 1976 i 1981, estava condemnat a cadena perpètua pels delictes de lesa humanitat comesos durant la dictadura. A més, també va ser condemnat a 50 anys de presó pel robatori de nadons entre el 1976 i el 1983.
Aquesta mateixa setmana, Videla va declarar en el judici del "pla Còndor", tot i que es va negar a respondre les preguntes de la fiscalia al·legant crisi de memòria. Tot i això, va assumir "íntegrament" la responsabilitat pels delictes comesos pels seus subordinats.
Un repressor despietat
El dictador Jorge Rafael Videla va ser el cap visible d'una de les dictadures més sagnants del segle XX a l'Amèrica Llatina. El 1976 va dirigir el cop d'estat que va derrocar la presidenta María Estela Martínez, va dissoldre el Congrés i va prohibir qualsevol activitat política i sindical.
Les forces armades que dirigia van eliminar físicament qualsevol tipus d'oposició en un procés denominat de Reorganització Nacional. Es calcula que la dictadura argentina va deixar 15.000 víctimes, entre morts i desapareguts. Algunes organitzacions de drets humans augmenten aquesta xifra fins a 30.000.
El punt culminant d'aquesta estratègia contra dissidents i comunistes va ser l'anomenada "operació Còndor", un pla coordinat entre les dictadures del Con Sud per eliminar enemics interns en altres països. Milers de persones van ser llançades a l'oceà Atlàntic des d'avions per eliminar qualsevol prova del seu assassinat, mentre les casernes militars es van convertir en centres de tortura contra els crítics del règim militar.
El robatori de nens es va convertir en una pràctica habitual contra l'oposició, una qüestió que encara provoca sofriment a l'Argentina, ja que molts fills segueixen descobrint que els que creien que eren els seus pares són en realitat persones afins al règim militar i moltes famílies continuen buscant els seus néts i familiars desapareguts.
En el seu últim discurs a la nació, l'any 1981, Videla justificava els seus actes per la gravetat de l'amenaça que, segons ell, afrontava l'Argentina. Videla va cedir el poder aquell any a un altre militar, però no seria fins al 1983 quan la junta castrense cauria finalment i s'iniciaria un altre cop el procés democràtic.
Condemnat, però no penedit
El 1985, Videla va ser condemnat pels crims comesos durant la dictadura, però el 1990, el llavors president argentí, Carlos Menem, li va concedir l'indult per "superar els conflictes del passat".
Fins al 2008 va passar per diversos règims de detenció domiciliària alternant amb períodes a la presó, tot i que no seria fins a aquest any quan va entrar en una presó militar. El 2010, la Cort Suprema de Justícia va dictaminar que l'indult de Menem va ser anticonstitucional.
Els seus internaments no van reduir la seva determinació a l'hora de defensar el seu llegat. Diverses vegades Videla va esmentar la gran tasca desenvolupada durant la "guerra antiterrorista" i es va definir com un "pres polític" que estava "pagant" el "servei a la pàtria" que en el seu moment havia fet.
El juny del 2012, el dictador va definir les dones que van patir el robatori de nadons com a "militants actives de la maquinària del terror", tot i que va rebutjar les acusacions que l'esmentada pràctica fos sistemàtica o es produís per una ordre expressa seva.
El març passat, Videla va arribar a demanar als seus companys d'armes que s'aixequessin per enderrocar "la presidenta Cristina i els seus sequaços".
Videla, que va ocupar la presidència del país entre 1976 i 1981, estava condemnat a cadena perpètua pels delictes de lesa humanitat comesos durant la dictadura. A més, també va ser condemnat a 50 anys de presó pel robatori de nadons entre el 1976 i el 1983.
Aquesta mateixa setmana, Videla va declarar en el judici del "pla Còndor", tot i que es va negar a respondre les preguntes de la fiscalia al·legant crisi de memòria. Tot i això, va assumir "íntegrament" la responsabilitat pels delictes comesos pels seus subordinats.
Un repressor despietat
El dictador Jorge Rafael Videla va ser el cap visible d'una de les dictadures més sagnants del segle XX a l'Amèrica Llatina. El 1976 va dirigir el cop d'estat que va derrocar la presidenta María Estela Martínez, va dissoldre el Congrés i va prohibir qualsevol activitat política i sindical.
Les forces armades que dirigia van eliminar físicament qualsevol tipus d'oposició en un procés denominat de Reorganització Nacional. Es calcula que la dictadura argentina va deixar 15.000 víctimes, entre morts i desapareguts. Algunes organitzacions de drets humans augmenten aquesta xifra fins a 30.000.
El punt culminant d'aquesta estratègia contra dissidents i comunistes va ser l'anomenada "operació Còndor", un pla coordinat entre les dictadures del Con Sud per eliminar enemics interns en altres països. Milers de persones van ser llançades a l'oceà Atlàntic des d'avions per eliminar qualsevol prova del seu assassinat, mentre les casernes militars es van convertir en centres de tortura contra els crítics del règim militar.
El robatori de nens es va convertir en una pràctica habitual contra l'oposició, una qüestió que encara provoca sofriment a l'Argentina, ja que molts fills segueixen descobrint que els que creien que eren els seus pares són en realitat persones afins al règim militar i moltes famílies continuen buscant els seus néts i familiars desapareguts.
En el seu últim discurs a la nació, l'any 1981, Videla justificava els seus actes per la gravetat de l'amenaça que, segons ell, afrontava l'Argentina. Videla va cedir el poder aquell any a un altre militar, però no seria fins al 1983 quan la junta castrense cauria finalment i s'iniciaria un altre cop el procés democràtic.
Condemnat, però no penedit
El 1985, Videla va ser condemnat pels crims comesos durant la dictadura, però el 1990, el llavors president argentí, Carlos Menem, li va concedir l'indult per "superar els conflictes del passat".
Fins al 2008 va passar per diversos règims de detenció domiciliària alternant amb períodes a la presó, tot i que no seria fins a aquest any quan va entrar en una presó militar. El 2010, la Cort Suprema de Justícia va dictaminar que l'indult de Menem va ser anticonstitucional.
Els seus internaments no van reduir la seva determinació a l'hora de defensar el seu llegat. Diverses vegades Videla va esmentar la gran tasca desenvolupada durant la "guerra antiterrorista" i es va definir com un "pres polític" que estava "pagant" el "servei a la pàtria" que en el seu moment havia fet.
El juny del 2012, el dictador va definir les dones que van patir el robatori de nadons com a "militants actives de la maquinària del terror", tot i que va rebutjar les acusacions que l'esmentada pràctica fos sistemàtica o es produís per una ordre expressa seva.
El març passat, Videla va arribar a demanar als seus companys d'armes que s'aixequessin per enderrocar "la presidenta Cristina i els seus sequaços".
