Els 33 miners atrapats a la mina San José de Xile, d'herois a l'oblit 10 anys després

Un enfonsament en una mina al desert d'Atacama, a Xile, el 5 d'agost de 2010 va deixar atrapats a l'interior, a 600 metres sota terra, els 33 miners del torn.

La notícia va trigar a arribar a les redaccions dels mitjans europeus, però a mesura que passaven els dies i els miners continuaven dins de la mina, l'interès per la sort de les persones atrapades va augmentar.

Hi va haver un seguiment mediàtic constant a gran part del món fins a l'alliberament de l'últim miner atrapat a la mina San José.

La televisió xilena va mostrar el vídeo que els miners atrapats van enregistrar quan portaven 21 dies dins la mina. Se'ls pot veure amb barbes llargues, força prims i cansats, però amb ànims. Encara faltarien més de dos mesos perquè poguessin sortir a la superfície. En total van passar 70 dies sepultats sota terra.

Es va dissenyar una càpsula, la Fènix, per treure'ls com en un ascensor. D'un en un. El món sencer en va estar pendent durant 69 dies... però la fama els va durar poc.

Ara es compleix el desè aniversari d'aquells fets. Com és ara la vida d'aquells miners que van ser considerats uns herois?

Jimmy Sánchez era el més jove dels 33 miners que van quedar atrapats a la mina San José aquell 5 d'agost del 2010. Tenia 19 anys i cap experiència en mineria.

Com ell, la majoria dels protagonistes d'aquella història de superació viu encara en la misèria. A molts, l'efímera fama li va tancar portes:

"Estic sense feina, per ser un dels 33 miners se m'han tancat diverses portes", explica José Ojeda.

La meitat reben una modesta pensió, d'uns 300 euros, per les seqüeles físiques de passar tants dies sota terra. José Ojeda, de 57 anys i amb una diabetis avançada, encara té malsons amb la mina.

Va ser qui va alertar que eren vius quan molts havien perdut ja l'esperança. Ell va escriure el missatge "Estem bé al refugi els 33" que van fer arribar a la superfície quan es va aconseguir obrir una petita via de comunicació.

Explica un altre dels miners, Omar Reygadas, que alguns dels seus companys "es van confiar que els arribaria una quantitat de diners i que no haurien de treballar mai més", però no va ser així.

La solidaritat d'aquells mesos ha donat pas als retrets. Les famílies, l'avarícia, la gelosia van erosionar aquella camaraderia entre els 33 de la mina San José.

Ja no queda res de l'energia i la resiliència que els van ajudar a resistir sota terra 17 dies sense que ningú sabés que eren vius, amb només dues cullerades de tonyina de llauna i mig vas de llet cada 48 hores per sobreviure.

Mario Sepúlveda, "Súper Mario", era el que presentava els vídeos que van gravar durant el captiveri. Té 49 anys. És un dels pocs que ha tirat endavant. Amb els diners que va guanyar en un "reality" i fent xerrades motivacionals, uns 150.000 dòlars, està construint un centre d'ajuda per a menors autistes i en risc d'exclusió social després d'haver tingut un fill autista.

Per a Mario Sepúlveda, aquell equip de miners era especial:

"L'equip dels 33 és de lluny el millor equip en què he estat. Teníem nosaltres per 17 dies les coses superclares i la llei principal d'aquells 17 dies era mantenir-nos vius, amb ganes, mantenir-nos animats, donant la talla, rient, cantant, i ho vam aconseguir".

Quan van sortir de la mina van anar a programes de televisió, van viatjar per explicar la seva història i un empresari miner els va regalar 10.000 dòlars a cadascun. Van firmar els drets a Hollywood per fer una pel·lícula, protagonitzada per Antonio Banderas... però els intermediaris s'ho han quedat tot.

La gent, explica Omar Reygadas, es pensava que ells havien guanyat molts diners quan veien tots els viatges que van fer, però diu "no ens pagaven per viatjar". Omar continua treballant com a xofer als seus 67 anys.

Se senten abandonats pel govern. No han rebut cap indemnització. Tampoc en temps de pandèmia s'ha buscat la seva experiència.

Omar Reygadas s'exclama de les queixes que ha sentit de persones durant el confinament per la pandèmia:

"Com es poden desesperar per un confinament com aquest? Si són a casa seva, amb la seva família. Tenen la televisió, tenen moltes coses per entretenir-se. Tenen els mitjans de comunicar-se amb la família i tot això. La diferència amb nosaltres és que nosaltres sí que estàvem tancats sense poder sortir i no teníem els mitjans que té un en la quarantena."

Es queixen que del seu drama es van lucrar moltes persones:

"Em fa ràbia que molts s'han lucrat amb nosaltres, a costa nostra, del patiment que nosaltres vam passar. Molts van guanyar molts diners i nosaltres res..."