Carrer, presó, hospital i carrer de nou: el bucle dels problemes de salut mental a Nova York

"Fa anys vaig conèixer una dona que vivia al carrer, però es podia arreglar en unes dutxes públiques. Ho feia poc, i jo no entenia per què. Un dia li vaig preguntar i em va dir que ho feia confiant que com més bruta i poc atractiva es mantingués, menys possibilitats tindria que l'assaltessin a la nit. Sabia el que es feia, el que més li convenia. Amb la nova norma de l'alcalde de Nova York, la policia potser l'hauria arrestat perquè semblaria que no pot tenir cura de si mateixa".

Aquest exemple concentra molts dels ingredients, i dels interrogants, que planteja el pla de l'Ajuntament de Nova York per fer front al creixement de la població amb problemes de salut mental. Es calcula que a la ciutat hi viuen més de 100.000 persones amb trastorns mentals greus no diagnosticats.

Al mes de novembre passat, Eric Adams, l'alcalde demòcrata amb anys de servei com a agent de policia de la ciutat, va presentar un conjunt d'accions i milions de dòlars per aturar el que s'ha convertit en un circuit entre el carrer, la presó, l'hospital i altre cop el carrer, que molt sovint es barreja amb problemes d'addiccions i també de trastorns mentals.

La frontera, sovint delicada, entre situacions de marginalitat i el risc d'incórrer en activitats criminals acaba de conformar la complexitat d'una crisi que la ciutat de Nova York mira d'afrontar.

Però el titular que va generar més polèmica va ser el següent: el pla de l'alcalde preveu que si es considera que algú no es pot fer càrrec de si mateix ni mantenir les seves necessitats bàsiques cobertes, se'l pot forçar a ingressar en un hospital o un centre en contra de la seva voluntat, encara que no representi cap perill.

L'exemple amb què comença aquest article ens el posa la Jordyn Rosenthal, des d'un discret edifici situat al sud de Manhattan, que ofereix vuit llits a persones que passin per una crisi de salut mental. Sempre tenen llista d'espera i l'estada màxima és de 28 dies. La particularitat d'aquest servei és que l'autonomia dels qui s'hi allotgen és sagrada, i que el personal que hi treballa ha passat per la mateixa situació que ells.

És una de les associacions que han portat el pla de l'alcalde als tribunals. No creuen que l'hospitalització forçosa arregli res. Primer, perquè violenta la voluntat de la persona afectada, i segon, perquè si no va acompanyada de recursos a la sortida del centre sanitari, el bucle de què parlàvem al principi no es resol.

El paper de la policia

Però el que més preocupa és el paper de la policia en tot plegat. L'alcalde, un expolicia, ha promès més formació i entrenament per als agents, però al Community Acces Center on treballa la Jordyn en desconfien.

En el passat hi ha hagut altres intents de crear equips d'emergència amb policia específicament entrenada i asseguren que no han donat resultat. Creuen que la presència d'un uniforme blau per gestionar crisis de salut mental habitualment empitjora la situació.

No és un fet aïllat que les intervencions policials hagin acabat de manera tràgica. Hi ha casos recents, com el d'un ciutadà de Virgínia, Irvo Otieno, que el mes passat va morir en un hospital on havia de ser tractat d'una crisi, envoltat de policies i guardes de seguretat.

Segons una informació del Washington Post, entre el 2019 i el 2021, com a mínim 178 casos que van començar amb una trucada a la policia per demanar ajuda van acabar amb la mort de la persona a qui suposadament s'havia d'assistir per un problema de salut mental.

Sense casa, no hi ha salut mental

La dificultat per trobar allotjament assequible i adequat sobrevola la crisi de salut pública al voltant dels trastorns mentals que viu Nova York, i en major o menor mesura, la resta del país.

En aquest centre ajuden els pacients a trobar un lloc on viure quan no en tenen, però no és ni fàcil ni ràpid. Totes les persones amb qui parlem coincideixen que sense tenir el sostre resolt, recuperar-se d'una crisi és molt més difícil. "No hi ha punt de partida sobre el qual construir res, des del qual guarir-se, si no tens un lloc estable on anar a dormir cada nit".

Les dades oficials confirmen l'experiència dels qui ho han viscut: una persona sense sostre visita els serveis d'urgències tres vegades més i s'estan a l'hospital també el triple de temps.

Tant el pla de l'alcalde com el de la governadora de l'estat de Nova York inclou partides milionàries per augmentar l'oferta d'allotjament. Però mentre no sigui una realitat, la majoria d'associacions i entitats que treballen en la salut mental a la ciutat creuen que una aproximació més policial que comunitària criminalitza els qui viuen al carrer, senzillament perquè no tenen un altre lloc on anar.