Un tanc Leopard dispara un projectil en unes maniobres de l'OTAN a Polònia
Imatge d'arxiu d'un tanc Leopard polonès durant unes maniobres de l'OTAN a Polònia el 2022 (Reuters/Kacper Pempel)
ANÀLISI

Ara, tancs per a Ucraïna. I després què? 

Quines implicacions simbòliques i reals tindran en el curs de la guerra els carros de combat que Alemanya i la resta d'aliats han decidit enviar a Ucraïna? Per què els envien ara i quins riscos comporten? 

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto46

Xesco Reverter

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@xescoreverter
Actualitzat

Com de costum en aquesta guerra, a Alemanya li ha costat, però al final ha fet un altre pas fonamental i impensable fa uns mesos: entregar carros de combat Leopard a Ucraïna i deixar que altres aliats facin el mateix. La foto i el subtext final un cop estiguin al camp de batalla és històrica i molt potent: tancs alemanys contra tancs russos a les planures d'Europa oriental 80 anys després de la Segona Guerra Mundial.  

És clar que els pilots i les tropes que els portaran seran ucraïnesos i que cap soldat de l'OTAN posarà un peu al país envaït, però la implicació dels socis de l'aliança en el conflicte és cada cop més important, transcendental i també perillosa.

En cada actualització de suport que fan, més pugen l'aposta política i militar. Ningú, ni ells, saben fins a on arribaran, ja que el que avui ens sembla massa agosarat d'aquí a uns mesos ja no ho serà. 

Tancs Loepard espanyols durant unes maniobres de l'OTAN a Romania el 2022

Quina diferència poden fer els tancs al camp de batalla? 

Fins ara, els aliats havien enviat a Ucraïna tancs de fabricació russosoviètica com els T-72 que hi havia en els magatzems dels països de l'Est, però les existències s'han anat acabant mentre la guerra continua i els fronts s'estanquen.  

Tots els experts coincideixen que una remesa de carros de combat moderns i occidentals pot alterar l'equilibri sobre el terreny, ja que són millors, més potents, àgils i versàtils. Un cop s'hagin entrenat els seus soldats i els tingui a primera línia (cosa que pot tardar mesos), se suposa que Ucraïna podrà llençar ofensives més difícils de repel·lir per les forces ocupants.  

No són els tres-cents tancs que diu Kíiv que necessita, però es calcula que poden ser en total un centenar (uns 50 Leopard de fabricació alemanya en països europeus, 31 Abrams nord-americans, 15 Challengers britànics i, probablement, uns quants Leclercs francesos).  

Al marge dels carros de combat, s'ha de sumar l'enviament sense precedents que els aliats van pactar divendres a la base de Ramstein: tres centenars de vehicles blindats, bateries d'antimíssils Patriot i altres sistemes de defenses antiaeris, canons de gran calibre i un llarg etcètera. Només queden fora els míssils de llarg abast i els avions de combat, de moment. En resum, Occident arma fins a les dents Ucraïna, no només perquè freni la invasió de Rússia, sinó perquè l'obligui a recular. 

Artilleria ucrainesa disparant contra poscions russes prop de Bakhmut, al Donbass 

Per què s'envien ara els tancs 

Els aliats de l'OTAN s'impliquen cada cop més a l'hora d'ajudar militarment Ucraïna i en cada fase de la guerra van travessant línies vermelles que mesos abans no s'atrevien a franquejar. 

A l'inici de la guerra, van començar donant a Kíiv armes lleugeres i míssils unipersonals com els anticarros Javelin o els antiaeris Stinger. Els ucraïnesos els van demostrar molt efectius en els combats semiurbans i Rússia va haver de recular en la seva invasió. 

La guerra es va traslladar a les planes del Donbass, on Moscou gaudeix d'un avantatge tàctic ja que té més poder d'artilleria i aquí els Javelin es queden curts. Què va fer Washington? Va entregar míssils Himars, amb un abast de fins a 80 quilòmetres, molt efectius a l'hora de colpejar la rereguarda de Rússia sense la qual el Kremlin no pot avançar cap a l'oest. 

Imatge d'arxiu de tancs M1 Abrams nord-americans i altres vehicles blindats a Wahington, als Estats Units. (Reuters) 

Putin, però, no es va quedar de braços plegats i va replicar bombardejant des de molta distància les ciutats d'una Ucraïna que ara suplicava defenses antiaèries. Després de dubtar-ho molt per por a irritar més Rússia, els aliats al final van acceptar donar-li bateries antimíssils Patriot.  

És un patró d'acció-reacció que es va repetint. Ucraïna avança gràcies al nou armament occidental, Rússia reacciona i canvia d'estratègia i això provoca que Ucraïna necessiti noves armes. I així arribem al front estancat d'aquest hivern en què la rereguarda russa s'ha situat fora de l'abast dels Himmars i l'avantguarda ha aconseguit consolidar posicions.

El Kremlin també ha mobilitzat 300.000 reservistes i desenes de milers de presoners i fins i tot avança uns centenars de metres prop de Bahkmut i al front de Zaporíjia, encara que sigui a un preu altíssim en vides.  

Soldats ucraïnesos en ple combat al front de Zaporíjia aquest mes de gener (Reuters)

Se sospita que estem a les portes d'una possible gran ofensiva russa i potser també d'una ofensiva ucraïnesa. Després d'onze mesos de guerra, a Kíiv li falta munició i potència de foc, tant per trencar línies i contraatacar com per frenar un nou avanç rus.

D'aquí que necessiti el salt qualitatiu que reclama en forma d'armes pesants modernes i occidentals. I el missatge de Zelensky és sempre el mateix: si després de tot el que hem fet i tot el que ens heu donat ara ens abandoneu, perdrem tot el que hem invertit i Putin es plantarà demà a Kíiv i demà passat a Varsòvia. Ha convençut els aliats, que ara li donaran bona part del que volia.  

Volodímir Zelenski durant una reunió telemàtica amb ministres de Defensa (Reuters)

La unitat occidental que Putin no aconsegueix trencar  

Quan, divendres, Alemanya va tornar a donar allargues i no es va comprometre a entregar els Leopard, al marge de desesperar molts aliats, va donar una gran notícia al Kremlin, que, per boca del seu portaveu, es va afanyar a dir que era la prova que la tan preuada unitat occidental es començava a esquerdar.  

Cinc dies després, Dmitri Peskov s'ha de menjar les paraules. Com sovint passa a la UE, els seus socis tenen molts problemes per arribar a un acord, però, a base de negociacions, pressions i estira-i-arronses, acaben salvant els plats. Amb els Leopard ha passat el mateix i, després de molts dubtes, els occidentals poden oferir un front comú i demostrar a Putin que si volia dividir-los, aquest cop tampoc se n'ha sortit.

Vladimir Putin en una visita a la planta Obukhovski, a Sant Petersburg, on es fabrica munició (Reuters)

En el fons, tots tenen clar que la seva unitat s'ha de mantenir si volen evitar que Rússia guanyi aquest conflicte; el dia que la unió falli, Moscou sap molt bé que tindrà mitja guerra guanyada. De moment, tots tanquen files darrere Kíiv i li envien a Putin el potent missatge que el suport occidental a Zelenski és ferm i no defallirà (almenys a mitjà termini).  

Convé destacar també la creixent influència dels països de la "nova Europa", com ara Polònia o les repúbliques bàltiques. Són els que més a prop tenen Rússia i els que més han patit el seu expansionisme. De la mà de Zelenski, no han parat de pressionar la resta de socis de la "vella Europa" i els EUA perquè enviessin tancs i, al final, els han aconseguit convèncer, establir un nou precedent i guanyar influència.  


Alemanya, prudent o cagadubtes 

Alemanya va ser molt criticada al principi de la guerra quan va anunciar que enviaria cascos i mantes per ajudar Ucraïna a repel·lir la invasió russa. Ja llavors, la majoria de socis començaven a entregar armament letal a Kíiv i el gest alemany es va interpretar com un insult pels ucraïnesos i la prova que Berlín no entenia què passava i què estava en joc.

Només han passat 11 mesos d'allò i Alemanya, encara que arrossegant els peus, ha passat d'enviar cascos a carros de combat i bateries Patriot. I ho ha fet com li agrada, en el marc d'una coalició, coordinant-se amb els altres socis i garantint-se que Washington també enviarà tancs; així no és només Berlín qui provoca Moscou.

Sent el país més reticent a les guerres per motius històrics i per la por a provocar un xoc amb Rússia, Alemanya ha acabat pujant al carro de la majoria occidental.  

Soldats ucrainesos prop de la població de Soledar, al Donbass, aquest gener (Reuters/Oleksandr Ratushniak)

I després dels tancs, què? 

S'haurà d'esperar a la primavera per veure si les noves remeses d'armament canvien l'equilibri de forces als fronts i si Ucraïna aconsegueix fer recular encara més Rússia. Això és el que esperen els aliats, però no tenen la certesa que passi. Mentre Zelenski es rearma, Putin no perd el temps i se suposa que es prepara per a un nou assalt, acumula forces i fabrica molta més munició.

Cada cop hi ha més rumors d'una nova mobilització de reservistes que el poden ajudar en la seva ofensiva o, ni que sigui, a aguantar les línies actuals i les envestides ucraïneses. I Putin té aparentment a favor el pas del temps, que no depèn d'ajuts externs i que té molta carn de canó per sacrificar. 

Si els ucraïnesos aconsegueixen reconquistar territori, Occident respirarà i els esforços actuals es veuran recompensats. Però què passarà si Rússia aguanta o fins i tot tornar a avançar cap a l'oest? Què faran els aliats? Donar encara més tancs a Zelenski, que llavors probablement els demanarà els avions i els míssils de llarg abast que ara s'han quedat fora? Quins són els límits de les entregues d'armes? Quan temps ho aguantaran les opinions públiques i durant quant de temps Occident pot anar buidant els seus arsenals per regalar-los a Ucraïna sense posar en perill la pròpia seguretat de cada un dels països aliats? 

El que està clar és que allò que semblava impensable a l'estiu ara ja no ho és. Primer només es donaven armes defensives. Ara clarament són ofensives, però la condició és que no puguin atacar Rússia dins les seves fronteres. Però si Rússia castiga Ucraïna des del seu territori, no té Kíiv dret a bombardejar les bases russes des d'on se l'ataca? De què serveix donar-li companyies de tancs si Putin pot utilitzar el seu territori com a plataforma d'atac, però no se'l pot atacar allà? 

Fins ara, malgrat els temors, Rússia no ha pogut fer res per impedir les remeses d'armes dels occidentals ni s'ha atrevit a castigar-los. Això ha convençut a molts que les seves amenaces són un bluf i que es pot creuar una línia vermella rere una altra perquè l'opció nuclear russa és només retòrica.  

Potser sí o potser no. Pels aliats és un joc tan necessari com arriscat i, volent-ho o no, han entrat en una espiral on l'única opció sembla pujar cada cop més l'aposta i no abandonar Ucraïna.

De moment, i descomptant el patiment dels ucraïnesos, no els ha funcionat malament en el camp miliar. La inèrcia, però, fa que setmana que passa, setmana que s'impliquin més i a aquestes altures del partit ja no es poden retirar perquè equivaldria entregar la victòria a l'enemic.

Però com i on s'acaba aquesta carrera? I qui té més capacitat de resistència?  

ARXIVAT A:
Vladímir PutinUcraïnaVolodímir ZelenskiRússia
Anar al contingut