"Querida Dª Elena" i "Dorotea de Chopitea. Una senyora de Barcelona", dimecres, a "Personatges"

"Querida Dª Elena"

Un treball de producció pròpia que ens transporta a l'època dels pitjors anys del franquisme, a través de testimonis i de cartes descobertes, completament abandonades en unes caixes, ara fa tres anys: les cartes del consultori radiofònic d'Elena Francis. Una descoberta que, per primera vegada, ara surt a la llum. El retrat d'uns anys que tothom recorda i que, avui, es poden analitzar des d'una nova perspectiva: la realitat social de la postguerra a través de tot un món d'intimitats i de secrets confessats per escrit que milers de persones van transmetre a una inexistent Elena Francis.

Quan els tècnics de l'Ajuntament de Cornellà anaven a buidar les dependències d'un vell edifici que acabaven de comprar per convertir-lo en equipament públic, es van trobar un tresor que no s'esperaven amagat sota una gruixuda capa de pols. Eren centenars de caixes plenes de cartes guardades amb els sobres respectius més uns papers mecanografiats que gairebé tots començaven amb un lacònic "Querida amiga".

Ràpidament, la curiositat va deixar pas a la sorpresa, quan es va veure que el que hi havia abandonat en aquelles golfes era tota la correspondència del famós consultori radiofònic de Doña Elena Francis. Eren milers de cartes de tots els anys que va durar el programa que havien arribat de tot Espanya i que havien estat guardades amb el sobre original, damunt del qual algun responsable del programa hi havia escrit unes anotacions abans de fer la resposta mecanografiada, que també es guardava adjunta a la carta.

En aquell mateix moment, algú podia pensar que aquella seria una troballa que aportaria una mica més de llum sobre la realitat social espanyola de la postguerra, però el que de fet es destapava aquell dia era molt més profund, ja que revelava tot un món d'intimitats i de secrets confessats per escrit per milers de dones i d'alguns homes que s'havien adreçat a una inexistent Elena Francis confiadament a la recerca d'ajuda. La gran majoria de les cartes plantejaven simples problemes estètics, però també n'hi havia d'altres que eren un crit angoixant de desesperació que relataven les més diverses situacions del que ara s'anomenaria violència domèstica, abusos, embarassos no desitjats, amors impossibles i fins i tot algun delicte no confessat.

Era evident que Doña Elena o el seu equip de treball no radiaven totes les cartes que es rebien, però no només per raons de quantitat. Algunes eren contestades per escrit quan la persona demanava una total discreció sobre el seu cas, però n'hi havia d'altres que no sortien mai per antena perquè plantejaven situacions massa greus o vergonyoses per al programa i mereixien ser contestades a part amb una contundent rectitud catòlica i una moral despietada. En aquestes respostes, gairebé sempre hi sortia l'observació que en aquest món s'hi venia a patir i que cadascú havia de portar la creu que li tocava, com Jesús havia dut la seva. Tot això passava enmig dels pitjors anys del franquisme, quan Espanya era territori de creuades, i les coses tampoc no anaven més bé en altres àmbits de la societat, com la política i l'economia, mentre que la religió i la moral regien la vida d'un país que tenia unes profundes i singulars arrels masclistes.

Un equip del programa es va passar tot un mes llegint cartes a l'Arxiu Comarcal del Baix Llobregat de la Xarxa d'Arxius de la Generalitat de Catalunya, que és on es guarden ara. Es va decidir concentrar la lectura als anys que anaven del 1950 al 1964 (un període de temps en què Espanya va viure aïllada políticament i culturalment del món) i es van escollir amb preferència les cartes que algú del consultori havia marcat amb un asterisc i el mot "Senti" per indicar que era una carta en què l'autora confessava afers de caire sentimental. Aquesta decisió va comportar entrar en un univers inesperat ple d'intimitats i de secrets.

L'equip del programa va treballar les cartes de manera anònima per preservar els drets dels protagonistes, i va llegir un total aproximat d'unes 8.000 cartes, de les quals, en una primera selecció, es van escollir 500. Al final se'n van triar una vintena, que són les que formen part del programa que reconstrueix el documental.

Com que el documental pretén reconstruir una emissió del programa radiofònic s'ha comptat amb la participació de veus conegudes del doblatge del cinema i l'apartat musical ha anat a càrrec del col·lectiu dels CaboSanRoque, de Raül Fernández, sota el segell de Refree, de la veu de Sílvia López i de Quimi Portet, amb la seva Orquestra de Cromagnon i l'acompanyament de Pep Poblet.

Un documental dirigit per Josep Rovira, realitzat per Lluís Montserrat i amb la documentació de Montse Bailac.

El 2016 s'ha complert el segon centenari del naixement de Dorotea de Chopitea (1816-1891), que va tirar endavant un projecte d'acció social per lluitar contra la misèria de les persones més vulnerables de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, al qual va dedicar tota la seva fortuna personal i que és considerat l'obra social més important de la seva època.

En el documental, presentat per la periodista Agnès Marquès, hi intervenen els periodistes Enric Calpena i Lluís Permanyer; els historiadors Dani Cortijo, Mercè Tatjer, Roser Nicolau i Carles Sudrià; els sacerdots José Arlegui i Nicolás Echave, i l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, per explicar diferents vessants de la personalitat i l'obra de Dorotea de Chopitea.

Chopitea, nascuda a Santiago de Xile el 4 de juny de 1816 en una família aristòcrata d'origen basc, tenia una visió social molt moderna per a la seva època. Va crear una extensa xarxa de caràcter catòlic de suport als més desfavorits per la revolució industrial que vivia la ciutat, que va triplicar la població en pocs anys: hospitals, alguns d'infantils, col·legis, tallers professionals per ensenyar un ofici als joves i "sales d'asil", considerades les primeres guarderies de l'Estat, on les mares treballadores podien deixar-hi els fills petits.

L'anomenada "Mare dels pobres", amb una visió moderna de l'obra social, volia que els desafavorits disposessin d'eines per guanyar-se la vida diferents de l'almoina. Més enllà de la profunda religiositat que la va guiar, l'acció de Chopitea es caracteritza per l'eficàcia gestora i per la utilitat pràctica dels equipaments que va fundar. El seu caràcter pioner marca el camí de les obres socials posteriors.

Va arribar a Barcelona amb tres anys i als setze es va casar amb Josep Maria Serra, català nascut també a Xile i que seria un dels fundadors del Banc de Barcelona. Mare de sis filles, les bullangues i la crema de convents de 1835 la van convèncer de la necessitat de treballar en favor dels marginats i dedicar els seus diners a l'educació dels fills de la incipient classe obrera. Una de les seves frases més conegudes és: "Si no pensem de reformar la joventut obrera, no podem esperar res d'aquesta societat".

Aquest documental, que es va estrenar l'any del segon centenari del naixement de la "Mare dels pobres", impulsora de l'obra social més important del segle XIX a Barcelona, és una producció de Media 3.14, amb la col·laboració de l'Obra Social "la Caixa", i dirigida per Jordi Dorca.

tv3.cat/33

Sant Joan Despí, 14 d'agost del 2018