Narcís Monturiol i La dama de l'ermini, a "Art endins"

A meitats del segle XIX, quan esbossa la idea de l'Ictíneo, Narcís Monturiol es troba a Cadaqués. S'hi ha refugiat arran del seu interès pel socialisme utòpic, considerat revolucionari aleshores. Però a Cadaqués, Monturiol no només demostra ser un bon enginyer autodidacte, sembla que també posa en pràctica altres habilitats més artístiques.

La dama de l'ermini

Al Museu Frederic Marès, de Barcelona, hi ha un alt relleu d'època renaixentista que s'ha prestat des de sempre a tot tipus d'elucubracions. No hi ha unanimitat entre els historiadors sobre qui és la dama amb ermini que s'hi representa, tampoc sobre l'origen de l'escultura, ni sobre el seu autor. Una estudiosa italiana ha proposat una interessant hipòtesi que connecta l'obra amb el Renaixement del seu país i amb la dona que, en aquell moment, va ser considerada la més bonica i virtuosa d'Itàlia: Giulia Gonzaga. La història que la investigadora planteja està plena d'intrigues i d'embolics. Hi prenen part els principals prohoms d'aquell primer terç del segle XVI: la família Medici, el papat, la cort de Carles V, artistes com Tiziano, Del Piombo, Lombardi i un personatge massa poc conegut a casa nostra, el barceloní Miquel Mai, doctor en lleis i diplomàtic, ambaixador a la Santa Seu, vicecanceller del Consell d'Aragó, home culte, humanista i col·leccionista.

Mort a la platja

Hortensi Güell ho tenia tot a favor per convertir-se, amb els anys, en un dels grans pintors, poetes i literats nascuts en el bressol del modernisme. El 1899, als 23 anys, se suïcidava a la costa de Salou. Amic de Joaquim Mir i de Picasso, va formar part, a Reus, de la coneguda colla modernista de ca l'Aladern. L'idealisme naturalista amb què va arrencar els primers anys del seu aprenentatge, es va anar convertint, de mica en mica, en pessimisme vital. En poc temps va caure, irremeiablement, en el que es va conèixer com la "malaltia de fi de segle".

tv3.cat/33