L'Espanyol pateix innecessàriament fins al final per guanyar el Llevant (3-2)
Cornellà-el Prat ha viscut un partit anàrquic en què els locals han buscat la victòria i han pogut sentenciar amb facilitat. El Llevant ha fet aflorar els nervis quan s'ha vist perdut i ha fet perillar la victòria. La campana ha salvat els pericos, que acabaran la jornada a cinc punts del descens.
Cornellà-el Prat ha viscut un partit anàrquic en què els locals han buscat la victòria i han pogut sentenciar amb facilitat. El Llevant ha fet aflorar els nervis quan s'ha vist perdut i ha fet perillar la victòria, però la campana ha salvat els pericos, que acabaran la jornada a cinc punts del descens.
L'Espanyol sortia al terreny de joc amb la bona notícia del retorn a la titularitat de Felipe Mattioni després de vint mesos d'absència per lesions als dos genolls. Sortida optimista, doncs, d'un equip que imprimia un ritme ràpid d'inici buscant el gol i la quarta victòria consecutiva a casa.
Tot i això, Héctor Moreno ha hagut de salvar a la mateixa línia de gol una rematada de Martins amb Kiko Casilla batut. El Llevant feia veure que podia fer mal a la contra, amb la qual cosa l'esforç blanc-i-blau no es traduïa en sensacions de domini ferm.
I per si no n'hi havia prou, els d'Aguirre han hagut de lluitar amb els infortunis de sempre. Del Cerro Grande no ha vist unes mans dins l'àrea de David Navarro i, confós, les ha assenyalat a un Sergio García atònit.
Les ocasions locals més clares en aquesta fase del partitha han caigut a les botes d'un Longo molt precipitat. El gol només podia arribar si la mala sort queia de la banda visitant. Així que li ha tocat el rebre al granota Iborra, que al minut 40 ha marcat en pròpia porteria en picar-li a l'esquena el refús a una centrada lateral de Simao.
El factor de la sort, i el de la màgia, han estat encara més determinants en la segona part. D'entrada, tot just passats dos minuts de la represa, un mal refús de Colotto ha deixat l'empat a Rubén en safata.
Quan ho tornava a veure negre, l'afició encara no sabia que l'esperaven dos minuts prodigiosos. Primer, al 67, amb una gran jugada entre Verdú i Sergio García, que ha acabat al cap de Stuani perquè només l'hagués d'empènyer al segon pal. I després, al 68, amb un xut impecablement col·locat pel mateix Sergio des de la frontal de l'àrea.
Amb el que semblava la sentència, no s'entén què ha acabat passant pels caps dels futbolistes de l'Espanyol. Relaxament o confiança. El fet és que quan el Llevant s'ha vist perdut, ha començat a pressionar com no ho havia fet abans i al 87 ha arribat el 2-3 de Martins.
I no ha estat l'última oportunitat dels homes d'Ignacio Martínez, que han obligat Casilla a reivindicar-se en la titularitat. Els últims tres minuts, més els quatre d'afegit amb què ha obsequiat l'àrbitre, s'han fet eterns, però l'Espanyol ha sobreviscut per celebrar una alegria doble: l'afició només veu guanyar el seu equip des de fa quatre jornades i les places de descens comencen a mirar-les des d'una distància prudencial.
L'Espanyol sortia al terreny de joc amb la bona notícia del retorn a la titularitat de Felipe Mattioni després de vint mesos d'absència per lesions als dos genolls. Sortida optimista, doncs, d'un equip que imprimia un ritme ràpid d'inici buscant el gol i la quarta victòria consecutiva a casa.
Tot i això, Héctor Moreno ha hagut de salvar a la mateixa línia de gol una rematada de Martins amb Kiko Casilla batut. El Llevant feia veure que podia fer mal a la contra, amb la qual cosa l'esforç blanc-i-blau no es traduïa en sensacions de domini ferm.
I per si no n'hi havia prou, els d'Aguirre han hagut de lluitar amb els infortunis de sempre. Del Cerro Grande no ha vist unes mans dins l'àrea de David Navarro i, confós, les ha assenyalat a un Sergio García atònit.
Les ocasions locals més clares en aquesta fase del partitha han caigut a les botes d'un Longo molt precipitat. El gol només podia arribar si la mala sort queia de la banda visitant. Així que li ha tocat el rebre al granota Iborra, que al minut 40 ha marcat en pròpia porteria en picar-li a l'esquena el refús a una centrada lateral de Simao.
El factor de la sort, i el de la màgia, han estat encara més determinants en la segona part. D'entrada, tot just passats dos minuts de la represa, un mal refús de Colotto ha deixat l'empat a Rubén en safata.
Quan ho tornava a veure negre, l'afició encara no sabia que l'esperaven dos minuts prodigiosos. Primer, al 67, amb una gran jugada entre Verdú i Sergio García, que ha acabat al cap de Stuani perquè només l'hagués d'empènyer al segon pal. I després, al 68, amb un xut impecablement col·locat pel mateix Sergio des de la frontal de l'àrea.
Amb el que semblava la sentència, no s'entén què ha acabat passant pels caps dels futbolistes de l'Espanyol. Relaxament o confiança. El fet és que quan el Llevant s'ha vist perdut, ha començat a pressionar com no ho havia fet abans i al 87 ha arribat el 2-3 de Martins.
I no ha estat l'última oportunitat dels homes d'Ignacio Martínez, que han obligat Casilla a reivindicar-se en la titularitat. Els últims tres minuts, més els quatre d'afegit amb què ha obsequiat l'àrbitre, s'han fet eterns, però l'Espanyol ha sobreviscut per celebrar una alegria doble: l'afició només veu guanyar el seu equip des de fa quatre jornades i les places de descens comencen a mirar-les des d'una distància prudencial.
