Síndrome de resignació: els refugiats que entren en coma per fugir de la realitat

Djeneta i Ibadeta són dues germanes que apareixen com adormides en el llit de casa. Un tub que les penetra pel nas és l'única forma d'alimentar-les.

La foto on es veuen la va fer Magnus Wennman per a la revista "The New Yorker" i és una de les exposades en el World Press Photo 2018 i es pot veure fins al 27 de maig en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Les dues germanes són refugiades romanís de Kosovo i viuen a Suècia. Fa quatre anys, la petita va caure en aquesta mena de coma. El 2016, quan van rebutjar la petició de la família per renovar el permís de residència com a refugiats, la gran, Ibadeta, va caure en el mateix estat.

Són dos casos de l'anomenada uppgivenhetssyndrom o síndrome de resignació. N'hi ha centenars, però tots tenen el mateix perfil: adolescents refugiats, que viuen a Suècia i que provenen de països de l'antiga Unió Soviètica o de l'antiga Iugoslàvia.

El tema va saltar a l'actualitat l'abril de l'any passat gràcies a un reportatge publicat a "The New Yorker". Però el tema no era nou. Entre el 2000 i el 2005, més de 400 nois i noies van ser diagnosticats amb el que primer es qualificava de "pacients apàtics". Entre el 2015 i el 2016 se'n van declarar 169 casos i el 2017, 60 més.

No se sap de cap pacient que hagi mort, però alguns han estat anys en aquesta situació.

Una de les primeres referències en publicacions científiques va aparèixer el 2004 a la revista mèdica sueca "Lakartidningen". El signava Göran Bodegård, cap del servei de psiquiatria infantil de l'Hospital Universitari Karolinska, a Estocolm. En l'article, publicat en suec però del qual hi ha un resum en anglès, parlava de cinc casos. Explica que el tractament va tenir efecte quan les circumstàncies familiars van canviar i es va eliminar la sensació de trobar-se sense llar ni esperança a Suècia.

L'any següent, Bodegård parlava d'un grup més ampli a la revista "Acta Paediatrica". De 23 casos tractats, quinze s'havien recuperat i tres havien millorat -la resta estaven en les primeres etapes del tractament. Destacava que un permís permanent de residència era una condició per obtenir bons resultats.

El mateix s'afirmava en una guia sobre la síndrome publicada el 2013 pel Comitè Suec de Salut i Benestar:

"Un permís permanent de residència es considera, de lluny, el 'tractament' més efectiu".

L'estat del benestar i la inseguretat

Un dels enigmes que envolta la síndrome és per què es produeix només a Suècia i en aquest grup de refugiats. Hi ha qui no hi està d'acord i pensa que potser només s'ha investigat i se li ha prestat atenció en el país nòrdic. En les darreres dècades s'han documentat casos de grups ètnics de refugiats o emigrants que han patit problemes semblants a diversos països.

Una de les raons podrien ser les característiques de Suècia com a país d'acollida i representant destacat de l'estat del benestar. Des dels anys 70 del segle passat, ha acollit més refugiats per càpita que cap altre país. L'any 2015 va rebre 163.000 sol·licituds. Però recentment ha adoptat unes condicions més restrictives i el permís sovint es denega a famílies procedents de països que no estan en guerra -un concepte que dóna lloc a apreciacions subjectives.

En suec hi ha una paraula, trygghet, que de forma simple es podria traduir com "seguretat", però que té un significat molt més ampli. Inclou confiança, sentit de pertinença, absència d'ansietat i por. Suècia pot tenir els refugiats més ben atesos i acollits del món. Però potser quan se'ls denega el permís es transformen, sobretot els joves, en els més desvalguts.

La síndrome sembla un mecanisme de defensa, una forma de fugir de la realitat per als que de cop se senten sense esperança ni futur. És el cas d'en Georgi, exposat en el reportatge de "The New Yorker". Es tracta d'un nen rus que va arribar amb la família a Suècia als cinc anys. Era un dels nois més populars de la seva classe i el més integrat de la seva família en la cultura i la llengua sueques.

El 2015, set anys després d'haver arribat, els van denegar la renovació de l'asil. Georgi va entrar en una mena de coma. A finals de maig del 2016 van revisar el cas i els van donar la residència permanent. Al juny, en Georgi va obrir els ulls. Abans d'acabar l'any, feina una vida gairebé normal.

Elisabeth Hultcrantz, professora emèrita d'universitat i membre de l'ONG Metges del Món, va tractar en Georgi i les germanes Djeneta i Ibadeta. Sobre què pot ajudar les dues noies i tots els que pateixen la síndrome, ho té clar:

"L'única cosa que pot ajudar la família sencera a sortir de la seva sensació d'impotència és tenir garantida la seva seguretat".

Però Karl Sallin, de la Universitat d'Uppsala, creu que també hi pot haver una solució mèdica. Però considera que no s'ha assajat i que encara hi ha poca recerca sobre el tema.

Sallin va encapçalar l'equip suec que l'any 2016 va publicar un extens estudi sobre la síndrome a "Frontiers in Behavioral Neuroscience". A les conclusions afirmaven haver demostrat que no era un trastorn nou, sinó que encaixava en casos prèviament descrits. Però que tenia el tret destacat de la seva magnitud i distribució geogràfica.

L'important és que aquest viatge angoixant té camí de retorn. En el reportatge on es veia la foto de les dues germanes al llit, també hi apareix Georgi mirant per la finestra un paisatge nevat. Amb gest seriós, però amb la possibilitat de mirar cap a un futur que, durant uns mesos, el va fer sentir "enfonsat profundament en l'aigua, com si tot el meu cos fos aigua".