Una sola bomba conté centenars, en alguns casos milers, de petites bombes, que poden matar en un radi de 10 a 50 metres. El resultat és la mort des del 1965 de més de 100.000 persones, la majoria civils. Com a mínim un terç eren nens.

Aquestes bombes de dispersió no només esclaten quan han estat llançades, sinó que poden mantenir-se actives durant més de 40 anys en zones on hi ha hagut conflictes. En el cas del Líban han mort en els últims quatre anys gairebé 400 persones pel contacte amb el milió d'artefactes que Israel va llançar-hi durant el conflicte de l'any 2006. Laos és el país on hi ha més camps plens d'aquests petits artefactes assassins. També a Kosovo hi ha un perill real de mort o greus mutilacions per l'existència d'aquest tipus d'explosius, que afecten en un 98% dels casos la població civil.

La història dirà que aquest 1 d'agost del 2010, dos anys després de l'Acord d'Oslo del desembre del 2008, entra en vigor la prohibició. Un centenar de països la van acordar i, fins avui, 37 l'han ratificada. La realitat, però, és que hi ha grans potències, països que les fabriquen i en conflicte, que no han ratificat la prohibició i es mostren reticents a fer-ho. Es tracta de països com els Estats Units, Rússia o Israel, estats que han fet servir àmpliament aquesta arma en el passat. Steve Goose, de Human Rights Watch, vol creure que "ara sentiran que hi ha un rebuig fort i que el tractat el que fa és estigmatitzar l'arma a tot el món, i se sentiran més reticents a tornar-la a utilitzar."

El juny del 2008 Espanya es va convertir en el primer estat del món que va destruir tot el seu arsenal. La ministra de Defensa, Carme Chacón, va supervisar en una fàbrica d'Extremadura com es desactivaven les 100 primeres unitats.

Les associacions humanitàries i les Nacions Unides mantenen l'esperança que a partir d'aquest diumenge les bombes de dispersió ja formin part de les pàgines negres de la història de la humanitat.