El barri de Bellvitge celebra 50 anys de l'arribada dels primers veïns

El barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, celebra mig segle d'existència, quan fa 50 anys que les primeres famílies van anar-hi a viure. El barri, amb 77 edificis de pisos, va arribar a tenir més de 33.000 habitants, i es va construir a una velocitat rècord. Va néixer amb molts dèficits, però els seus habitants, a través d'una llarga mobilització, han aconseguit els equipaments que faltaven i espais verds de qualitat allà on els promotors volien fer molts més blocs.

A Bellvitge, un barri sobretot de gent treballadora, volen desfer els tòpics que hi ha de ciutat dormitori i polígon. Un llibre, una exposició, vídeos amb entrevistes als veïns, conferències i molts més actes de les jornades "Bellvitge 50 anys", que ha començat aquest cap de setmana dediquen atenció a la història, i el present i futur d'un barri del qual els seus habitants se senten orgullosos.

A l'Hospitalet de Llobregat, al costat de la Gran Via, hi ha el barri de Bellvitge, amb la imatge característica dels seus grans blocs de pisos. És un dels barris que es van construir per respondre a una necessitat urgent. Als anys seixanta, 720.000 persones van arribar a Catalunya per treballar. El dèficit d'habitatges era enorme.

Al costat de l'ermita de Bellvitge, del segle XIII, un lloc aleshores perifèric, i en uns terrenys agrícoles molt fèrtils, una empresa privada, Ciudad Condal, va començar a construir l'any 1964 el que es va anomenar "Ciudad Bellvitge", amb blocs de 14 plantes. Els primers habitants hi van anar a viure el 1965. Ara, 50 anys després, Bellvitge recorda la seva història.

Com que es tractava de construir molt de pressa, es va optar per un sistema portat de França de plafons prefabricats, fins aleshores desconegut a Espanya, que facilitava la construcció en altura.

Com explica l'arquitecte Sandra Bestraten: "No era més econòmic construir amb prefabricats, però sí era molt més ràpid. Es podia arribar a construir fins a vuit habitatges al dia. Hi havia moltes famílies que necessitaven un lloc on viure, teníem molts assentaments informals, barraques. I s'havia de donar resposta de forma ràpida."

Els arquitectes Sandra Bestraten i Emili Hormias, amb l'historiador Manuel Domínguez, han estudiat aquest mig segle d'història, que han plasmat en el llibre "Bellvitge 50 anys. Història d'un barri de l'Hospitalet", que s'ha presentat aquest cap de setmana.

Els pisos de Bellvitge no eren cars. I la immobiliària, que va comptar amb el ple suport de les autoritats franquistes, va fer una gran campanya publicitària amb el lema "En Bellvitge hay vida".

Molts dels primers veïns eren treballadors de grans empreses com Seat, La Seda o Butano. Al principi, hi van trobar una realitat ben diferent de la que s'anunciava. El barri es va anar construint de forma discontinua en dues zones, amb grans espais sense urbanitzar al mig, amb sèquies.

Com explica Emili Sants, que fa 49 anys que és a Bellvitge: "No hi havia voreres, tot era fang, i munts de runes. No era arribar a un lloc, com deien ells: 'En Bellvitge hay vida'. I uns nassos! Hi havia vida perquè hi havia uns veïns disposats a sortir per tot el que no ens semblava bé."

Els primers blocs eren de 14 plantes, molt separats entre sí, i després es van fer torres quadrades de 18 plantes. Entremig dels blocs, edificis baixos per acollir comerços, equipaments i oficines. Però faltaven botigues, escoles, centres de salut i transport públic.

Maria Àngels Garcia-Carpintero explica com "Van passar els anys, i els 70 ens vam començar a adonar del dèficits i de que si només feien blocs i blocs, on posarien els serveis que no teníem?"

Els veïns es van mobilitzar amb contundència per reclamar millores. Però tot va esclatar quan van veure com la promotora començava a construir més blocs.

Per Manuel Domínguez, president del Centre d'Estudis de l'Hospitalet "El moment culminant és quan, el novembre del 1975, feia quatre dies que s'havia enterrat Franco, comença la construcció d'uns blocs. Els veïns decideixen que n'hi havia prou i comencen dos mesos del que jo crec que es pot anomenar guerrilla urbana."

El veí Juan Ortega recorda com "l'últim bloc es va construir amb un cotxe de policia al costat, dia i nit. Tot el que els paletes feien de dia, nosaltres ho desfèiem al vespre quan ells marxaven. Al final es van haver de rendir."

Gràcies a l'acció veïnal, es deixen de construir 37 edificis. Com explica l'arquitecte Emili Hormias, arquitecte: "La previsió inicial era fer 12.800 habitatges i gràcies a tota la lluita veïnal ara hi ha uns 9.800 aproximadament. Es van deixar de construir 3.000 habitatges, en uns espais que avui en dia són els espais lliures millor qualificats del barri."

 El passeig de Bellvitge o el parc són la imatge de l'espai públic conquerit en els llocs on s'havien d'edificar els blocs. A Bellvitge hi ha grans zones lliures de cotxes. És un barri d'on la gent no marxa, i que vol desfer molts tòpics. 

Per Sandra Bestraten, que ha instal·lat el seu despatx d'arquitectura a Bellvitge: "Moltes persones parlen de Bellvitge però mai han entrat a passejar pel barri. Tothom el jutja passant ràpidament per la Gran Via, que és la visió que jo tenia abans de venir a viure i a treballar al barri. I és com donar la volta al mitjó. Crec que és important aprofitar aquest 50 aniversari per posar en valor tots els aspectes positius que té el barri, que son molts."

50 anys després, els edificis que es van construir amb rapidesa han demostrat la seva qualitat. Als pisos, tots els espais són exteriors i molts tenen grans vistes. Queden problemes per resoldre, com els ascensors situats entre plantes que obliguen a baixar escales per accedir als pisos. Però a Bellvitge, amb uns 26.000 habitants, la majoria de veïns se senten orgullosos del que s'ha aconseguit.