Entrevista a l'Ignasi Terradas: "Els joves no són immadurs, són immadurs els sous que cobren"

Va rebre amb estranyesa la proposta del 3cat24 per parlar amb ell sobre la crisi econòmica. "Sóc antropòleg, no economista", mantenia encara amb reserves just abans de començar l'entrevista. Però amb l'Ignasi Terradas, catedràtic a la Universitat de Barcelona (UB) des del 1991, buscàvem dotar de sentit els números de la crisi, interpretar-los i traslladar-nos al món real. Ens critica als periodistes que no parlem de veritats, millor escoltem les seves...
Entrevista a l'Ignasi Terradas: "Els joves no són immadurs, són immadurs els sous que cobren"
Iolanda Garcia

Entrevista a l'Ignasi Terradas: "Els joves no són immadurs, són immadurs els sous que cobren"

Va rebre amb estranyesa la proposta del 3cat24 per parlar amb ell sobre la crisi econòmica. "Sóc antropòleg, no economista", mantenia encara amb reserves just abans de començar l'entrevista. Però amb l'Ignasi Terradas, catedràtic a la Universitat de Barcelona (UB) des del 1991, buscàvem dotar de sentit els números de la crisi, interpretar-los i traslladar-nos al món real. Ens critica als periodistes que no parlem de veritats, millor escoltem les seves...
L'antropòleg Ignasi Terradas

L'antropòleg Ignasi Terradas


Parlem de crisi...

Per a mi la crisi actual significa sobretot una presa de pèl. Aquest concepte s'utilitza quasi d'una manera màgica, sovint sense contingut empíric causal, només per connotació. És una paraula comodí, una excusa que ara serveix per justificar coses inexplicables, com ara no pagar quan toca pagar i a sobre voler cobrar. Així es desafia el significat de la paraula, d'origen grec, que volia dir 'el moment decisiu en un procés', i es fa servir per complaure's en els moments de perplexitat del procés, i precisament es fa servir per crear més perplexitat i confusió, per emmascarar responsabilitats.

Sí, però la crisi econòmica actual sí que és explicable. De fet, se n'han donat moltes i variades explicacions...

Sí, s'ha dit -des d'un punt de vista crematístic- que hi ha hagut eufòria en vendre productes financers, fins arribar al punt de vendre als qui no podien comprar. I al mateix temps s'ha venut el dret de cobrar a unes persones que al cap i a la fi havien de cobrar d'aquests que no podien pagar. I, per primera vegada a la història, se'ns ha dit que aquests que han comprat el dret de cobrar a insolvents són intocables, són com nobles. No poden córrer riscos. Se'ls ha de retornar tot el que puguin perdre. A la crisi del 1929-1932, aquesta gent saltava per la finestra, es feien gàngsters... alguns fins i tot es posaven a treballar... Ara els polítics han convingut a tractar-los com una classe privilegiada que més o menys ens ha pres el pèl, i ara resulta que tots els hem d'assistir. Això s'escamoteja amb l'ús equívoc i falsament estès de la idea de crisi, que és el que abans criticava. És a dir, que en comptes de circumscriure el problema, uns quants espavilats han aprofitat l'ocasió per estendre'l psicològicament i moralment, i així engrescar l'avarícia després del malbaratament, cosa normal per als que només viuen dins d'aquest cercle viciós.

I com es viu això a la universitat?

A la universitat sempre hem estat en "crisi"... sempre se'ns ha exigit que féssim reformes sense augmentar els costos. Abans, perquè la riquesa tenia altres prioritats, i ara, perquè la política només ens vol relacionar amb l'avarícia. Finalment sempre rebem el mateix missatge: no hi ha riquesa per a les necessitats de l'estudi. És per això que a la universitat hi ha una presa de pèl específica quan ara ens vénen a justificar la pràctica de sempre com una nova "crisi". La veritable desgràcia -i no una "crisi"- és no voler enfrontar-se a les causes dels fenòmens que estem vivint a la universitat.

I quines serien aquestes causes?

En els últims anys s'ha experimentat un excés en dos extrems. Per una banda han crescut els excessos burocràtics, i per l'altra, els excessos del lucre privat. En el meu àmbit, el de la universitat, ja fa temps que hi ha una hiperburocratització i alhora una imitació administrativa de la gestió dels negocis privats. Darrerament es fa en nom de la "integració" a l'espai europeu d'educació superior. Així, a la universitat hi ha arribat una privatització ideològica farcida de molta burocràcia. S'imita, amb molta burocràcia, és a dir patèticament, la gestió d'un negoci privat amb guanys i pèrdues. Aquesta és la causa principal de la desgràcia de la universitat pública: es tracta el professorat, els becaris i tot el personal en general com uns "recursos humans" que han d'estar mal pagats, com si així -igual que en un negoci privat- es fessin més beneficis gràcies a una reducció de costos. I això es fa paradoxalment amb la creació d'una munió d'agències burocràtiques que encara parasiten més el migrat pressupost de la universitat. Hi ha una cosa pitjor que ens acosta a l'odi dels règims totalitaris contra tots els que busquen la bellesa de la cultura: s'estimula, inclús des de dins de la universitat, la idea que els professors i els estudiants són uns mimats de la societat i que han de patir més l'embrutiment capitalista. S'ha d'estudiar just per servir els capricis del mercat i prou.

Quines sortides hi veus?

Cal reconduir la responsabilitat cap a les prioritats de la cultura universitària. Cal l'esforç de tot el personal universitari per restablir la jerarquia de valors. El primer de tots és l'estudi com a treball, i a la vegada com a activitat vital més àmplia. S'ha de respectar, i no rebaixar-lo a una instrucció o "aprenentatge" per a una feina concreta. Això val per a la filosofia com per a la física, per a la biologia com per a la informàtica. I les carreres que s'hagin introduït a la universitat i en tinguin prou amb aprenentatges oportunistes s'ho han de fer mirar, com diem col·loquialment.

Com relacionaries la "crisi" actual amb la necessitat de recuperar un concepte de responsabilitat?

La "crisi" actual -el fet d'haver de compensar, per no dir recompensar, amb diner públic la temeritat privada- té uns responsables. Al començament, fins i tot uns quants ideòlegs del triomfalisme capitalista -els anomenats neoliberals- esperaven un correctiu exemplar contra aquest comportament que enlletgia el capitalisme. Però sembla que ben aviat tots s'han posat d'acord per tolerar el que d'entrada van jutjar com una proesa d'irresponsabilitat. Així hem arribat on som: amb la població més desmoralitzada i encara més temorosa del cinisme impecable de molts negociants i polítics. Això explica en part la contracció moral i psicològica de despeses i inversions. S'ha creat més desconfiança.

Aquí, a Barcelona, per què no s'han demanat responsabilitats pel creixement absurd de l'especulació immobiliària? Al contrari, ara el govern pateix perquè no rep els ingressos fiscals d'aquests negocis. Però, no s'havia dit que no podia ser que tots els estalvis anessin a parar a la compra de vivendes? Que no s'havia advertit que si això passava no hi hauria diners per destinar-los a cap altre sector? Que la gent només treballaria per pagar al sector immobiliari? Però, què s'ha fet? S'ha responsabilitzat algú per aquestes accions temeràries? No, perquè en això, ves per on, no hi podia haver intervenció. El tabú de l'intervencionisme!. Però un tabú amb tantes excepcions interessades -com les que ara surten- ja no té credibilitat.



Continua llegint l'entrevista amb l'Ignasi Terradas